Segona B del rock’n roll

Tranquils, no malgastaré molt del vostre temps xerrant de futbol, però ostres, enguany la lliga és cosa de dos. Deu ser un autèntic conyàs si no ets del Barça (el meu cas) o del Madrid, i si ho ets tampoc és gaire divertit més enllà dels quatre partits clau. I si hi pensau, així és com funcionen els estils dins el rock. Igual que per cada Barça hi molts Levantes i Racings, per cada Led Zeppelin hi ha molts Uriah Heeps i REO Spedwagons. Bandes que tenen la seva importància en l'evolució de la nostra música, però... que no en tenen tantíssima. I no xerram de casos on la història ha maltractat algun grup, com l'exemple dels Rush de fa quinze dies. Aquí l'oblit està més o menys justificat.

Però com que en aquesta secció tenim un afecte especial pels marginats i els perdedors, avui xerrarem de grups "segundones" de la història del Rock, grups que van tenir el seu minutet de glòria, van deixar la seva marca (o no), però no van ser capaços de pujar els últims esglaons que duen a la glòria. Avam quants en coneixeu!

DIAMOND HEAD: Fa uns mesos xerrava en aquesta secció dels Iron Maiden. Bé, si Iron Maiden són els Manchester United de la New Wave Of British Heavy Metal (encara que ells siguin socis i accionistes del West Ham), Diamond Head serien els... West Ham de la NWOBHM! És a dir, un grup "segundón", que va tenir el seu moment de glòria amb l'excel·lent disc "Ligh­tning To The Nations Up" de 1983, arribant a obrir el festival de Donington i telonejant als Black Sabbath de "Born Again" (una de les pitjors encarnacions dels Black Sabbath de la història, amb Ian Gillan cantant i un repertori en directe que incloïa "Smoke On The Water"!!!). Però diferents factors com un management inadequat i l'escassa consistència estilística van fer que caiguessin en un oblit del que només els han salvat uns fanàtics seus de San Francisco.

Resulta que aquests fanàtics es diuen Lars Ulrich i James Hetfield, i toquen amb un grup que es diu Metallica. I si mireu el tracklisting del seu disc de versions de 1999, "Garage Inc.", descobrireu ni un ni dos, sinó quatre temes de la banda anglesa. I podeu estar segurs que han guanyat més pasta pels drets d'autor d'aquestes versions que per tots els seus discos junts. A més, Metallica se'ls van emportar de gira en el seu moment de màxima popularitat (quan, bàsicament, podien fer el que volguessin) i ara acabo de descobrir que obriran pels Big Four al festival Sonisphere de Knebworth. Si voleu quedar-vos amb la gent, podeu mirar d'aconseguir el seu disc de 1980, jo me'l vaig baixar i l'he escoltat un parell de vegades. No està malament, però no és "Sabbath Bloody Sabbath", precisament.

RATOS DE PORAO: Banda seminal del hardcore brasiler, formats el 1980 a São Paulo (no estic segur, però crec que a Brasil encara hi havia una espècie de dictadura en aquells anys) i editant el seu primer disc ("Crucificados Pelo Sistema") l'any 1983, aconseguint la fita d'editar el primeríssim disc de hardcore sud-americà. La falta d'èxit, els canvis estilístics i una formació inestable van condemnar aquest grup a l'eterna segona divisió, encara que en aquest cas no hi ha queixes, prou difícil devia ser muntar una banda punk a començaments dels vuitanta al Tercer Món i mantenir-la fins al dia d'avui.

Curiosament, si a dia d'avui xerram d'aquesta banda, és per la reivindicació dels seus compatriotes Sepultura. Pioners del Thrash Metal sud-americà, en els noranta van assolir l'èxit massiu amb discos com "Chaos A.D." i sobretot "Roots", on fusionaven guitarres canyeres amb ritmes brasilers i fins i tot col·laborava Carlinhos "te-te-te" Brown. Sepultura van convèncer Roadrunner Records per fitxar els Ratos de Porao, se'ls van emportar de gira i fins i tot van gravar una versió del seu clàssic "Crucificados Pelo Sistema", una delícia hardcore que dura un minutet just.

RAGING SLAB: Grup de Boogie Rock format a finals dels vuitanta, van ser catalogats com una mescla de Lynyrd Skynyrd i Metallica, si una cosa així és possible. Sempre a l'ombra de grups més famosos (i, què punyetes, millors) com els Black Crowes, van editar alguns discos molt recomanables com "Assmaster", "Raging Slab" o "Dynamite Monster Boogie", que va ser editat al segell de Rick Rubin, American Recordings. Avui dia separats, van donar la culpa a males decisions de management, sabotatges per part de discogràfiques i d'altres pel seu mig fracàs, però en aquest també hi van tenir a veure inesperats girs estilístics, una imatge xarona a més no poder i alguns problemes amb drogues que no van permetre seguir el ritme de feina que requereixen les lligues superiors.

LONDON: En una escena de perdedors com era el Glam Metal dels vuitanta, aquests s'enduen la palma. A dir veritat, no he escoltat ni una punyetera nota dels London més enllà del que sona d' ells a la pel·li "The Decline Of Western Civilization Part II", però conec bé la seva història: el grup on els seus membres abandonaven per formar grups més famosos. Formats per Lizzie Grey (guitarrista) i Nikki Sixx (baixista), el segon ho va deixar aviat per formar Mötley Crüe i pujar a primera. Durant deu minuts, un tal Slash d' uns tals Guns'n Roses va tocar la guitarra a London. El va substituir un tal Izzy Stradlin. El següent en entrar va ser Fred Coury, que immediatament va ser fitxat per Cinderella. Ah! I als començaments de la banda els solia donar una mà el senyor Blackie Lawless, fins que la seva banda WASP es va fer massa famosa per passar estones amb aquesta panda de perdedors.

Finalment Lizzie Grey es va cansar de tot aquest circ i va abandonar a finals dels vuitanta. Esper que sigui feliç, o quelcom així...
Fins aquí el repàs a alguns dels grans losers del Rock'n Roll. En coneixeu algun? Me n'he deixat algun? Voltros teniu la paraula!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com