El barber i el llenyataire

Una vegada va veure passar per davant la barberia un llenyataire amb un ruc carregat de llenya i li va proposar un tracte:

- Per deu monedes et compro tota la fusta que portes al ruc.

El llenyataire va trobar que era un bon negoci. I van fer el tracte formalment. Va descarregar tota la llenya, la va entrar a la barberia i va demanar els diners convinguts. Però el barber li va dir que abans li havia de donar el bast, que també era de fusta, i doncs, entrava en el tracte. El llenyataire enrabiat, no hi va estar d'acord. Va adduir que no s'havia vist mai que en la compra d'una càrrega de llenya també hi entrés el bast.

- No hi fa res, que no s'hagi vist mai -deia el barber-. El cas és que hem fet un tracte i paraula és paraula. On aniríem a parar, si no respectàvem la paraula donada!

I hi va afegir que si no li volia donar el bast es quedaria tota la llenya sense tornar-li els diners. El llenyataire s'hi va haver de conformar. Però ho va anar a explicar al jutge, que tenia fama de just. El magistrat el va escoltar amb tota l'atenció i va declarar que no li podia donar la raó: tractes són tractes i s'han de respectar. Ara: li va fer un suggeriment que li semblava molt adequat.

I l'endemà mateix, el llenyataire va entrar a la botiga d'aquell barber tan murri i li va demanar quan li faria pagar per afaitar-lo a ell i al seu company. I van convenir el tracte de tres monedes per tots dos. El llenyataire es va asseure, el barber el va afaitar i, quan va haver acabat, el llenyataire li va dir:

- Un moment, només, que ara torno amb el meu company.

I al cap de poc ja tornava a ser allí amb el ruquet, i va dir al barber que era el seu company. I li va demanar que l'afaités ben afaitat, tal com havien convingut. Aleshores va ser el barber, que va protestar indignat.

- No s'ha vist mai, que un barber hagi d'afaitar un ase –deia el barber, exaltat fins al punt més alt, com si acabés de rebre un gros insult.

- No hi fa res , que no s'hagi vist mai –va fer el llenyataire-. El cas és que hem fet un tracte i paraula és paraula. On aniríem a parar, si no respectàvem la paraula donada!

Van haver de fer venir el jutge, que va donar la raó al llenyataire. I el barber va haver d'afaitar el ruc del llenyataire, cosa que li va dur unes quantes hores de feia. La barrila que hi va fer la gent del barri, que s'havia aplegat vora la botiga, atreta per aquell cas tan singular.