Dos senyors i el Rock’n Roll Hall of Fame

Abans, però, una mica d'explicació: El Rock'n Roll Hall Of Fame és una institució creada el 1983 per retre homenatge a aquelles persones, grups o objectes que tenen significat en la història del rock. De fet és un museu amb exposicions permanents, a més de mostres personals. Per ingressar al Saló De la Fama hi ha que ser un artista, productor, mànager, etcètera... que hagi fet coses significatives per la música rock, i has de tenir 25 anys de carrera. Els primers inclosos, l'any 1986, van ser entre d'altres, Elvis, Little Richard, Ray Charles i Buddy Holly.

Sí amics, ja sé que totes aquestes coses són frívoles, i que els Oscars son "lo peor", i que tot és hipocresia i palmadetes a l'esquena, i que els americans fan aquestes coses per donar-se importància a ells mateixos... Bé, què voleu que us digui, també es frívol el Cap d'Any i allà esteis tots bevent xampany com si ho haguessin de prohibir, embotits en roba que no està feta per gent com noltros, i aquí no passa res. Perdonau-me que em posi a la defensiva, però és que avui xerrarem de Tom Waits. I també d'Alice Cooper.

Ara mateix estic mirant vídeos a Youtube de diferents cerimònies, i sí, hi ha moltamerdahollywoodiense, però també moments de pura màgia. Personalment sempre se m'omplen els ulls quan James Hetfield abraça el seu vell amic Lars Ulrich quan acaba el seu discurs l'any 2009. O la tremendajamque fan AC/DC amb Steven Tyler el 2003; "You Shook Me All Night Long" mai havia sonat tant sexy! D'altra banda, és genial la cara que se'ls queda a Jimmy Page i Robert Plant després que John Paul Jones agraeixi als seus companys que "finalment hagin recordat el seu número de telèfon". O les divagacions de Keith Richards com a presentador!

Al que anàvem. Perquè siguem sincers, a aquesta secció s'ha xerrat últimament de moltes coses com Radiohead, Rush... però sabíeu que tornaria a donar la tabarra amb els meus preferits indiscutibles (a part de Zeppelin, Metallica i unes quantes dotzenes més), perquè quan un home es sent perdut, sense referents, sense ajudes per encarar aquest món cruel i postmodern, torna a allò que el fa sentir bé. I a jo poques coses em fan sentir tan bé com veure un concert del senyor Cooper (per açò n'he vist quatre, i m'estic plantejant sèriament el cinquè) o escoltar un tema del "conco" Waits en la intimitat.

En el cas d'aquest últim, no sé si m'acaba d'agradar que s'hagi ficat en tots aquests saraus. És evident que la figura de Tom Waits aquests anys s'ha engrandit moltíssim, fa una dècada era impensable un esdeveniment com la gira mundial de 2008, que es va saldar amb un èxit total de crítica i públic. Va estar molt bé assistir a aquells concerts,codejar-seamb TOTS els actors catalans per allà, a més deBunburysiFuentes, i va ser genial comprar tots els diaris al dia següent i llegir crítiques, com a mínim aduladores. Però també estava bé quan Tom Waits era una cosa teva i només teva, i quan trobaves algú que el coneixia (no diguem que fos un fanàtic com tu!) t'emocionaves i comparties tota la teva passió amb aquella persona. En fi, no sé què pensar.

Ara bé, el cas de Cooperet és totalment diferent. En la meva habitual campanya de reivindicació 24/7 de la seva figura, estic felicíssim de la seva nominació. Ell feia anys que ho demanava a crits, i fins i tot havia declarat que si els Kiss eren acceptats abans que ell cremaria el punyetero museu. O quelcom així. Perquè ell s'ho mereix més que molta gent que està ficada allà, i més que Tom Waits, sincerament, també. Mentre Tom sempre ha seguit el seu camí, al marge dels moviments del rock, fent primer una música perduda en el túnel del temps i després una música directament extreta de La Dimensió Desconeguda; Alice Cooper, durant els primers setanta, va revolucionar el rock. El concepte teatral, les cançons de temàtica mòrbida i arriscada, els shows d'estadi, els discos conceptuals... No us tornaré amb el mateix rotllo perquè ja ho vaig fer fa mesos, però la seva influència és indiscutible.

El matís és que, en el cas d'Alice Cooper, l'homenatge també serà per l'Alice Cooper Group, la seva banda original amb qui es reunirà després de 500.000 anys i faran alguns temes. Ja es sap que Cooper està preparant la segona part de "Welcome To My Nightmare" amb el seu productor original, Bob Ezrin, i que ha estat escrivint temes amb membres de la banda original. No sé, tot açò em sona a retorn "a lo grande", gira per super-estadis (que probablement no passi per Espanya) i una retirada dalt de tot, com toca. És una llàstima, perquè la seva banda actual és probablement la millor que ha tingut des de l'original, però a tots ens encantaria una gira amb els membres de l'Alice Cooper Group, amb un repertori basat en els seus primers discos.

La qual cosa em torna a portar a Tom Waits. Perquè si els últims anys l'home ja s'havia acomodat una mica (l'esmentada gira era una concessió total al públic i als mitjans, en plan "estimau-me"; i el recopilatori "Orphans", malgrat contenir música sublim, podia haver estat més currat), ara tenc por del que pugui passar. Sincerament esper que totes aquestes coses no li pugin al cap i segueixi essent un excèntric veí del poble de Pomona (Califòrnia), però em dóna que tota aquesta acceptació, adulació i homenatge no li cauran gaire bé al nostreoutsiderpreferit. Però tranquils, que, com sempre, m'equivocaré.

De totes formes, i tornant al començament de l'article, dilluns hauríeu de retre el vostre petit homenatge si alguna d'aquestes dues figures us han marcat d'una manera o l'altra. En el meu cas, us puc dir que m'han salvat la vida vàries vegades. El seu descobriment per part meva (fa 14 anys en Waits, alguns menys en n'Alice); la sensació que em va envair quan vaig escoltar el seu primer tema ("No More Mr. Nice Guy" i "Earth Died Screaming"); els moments on els seus discos m'han ajudat a entendre millor com funciona el món; o m'han ajudat a fugir del mateix; l'emoció de córrer a la botiga de discos a cercar el seu nou llançament; el moment en què finalment es va materialitzar en directe davant els meus ulls; la gent que he conegut gràcies a la meva afició a aquests senyorets... Així que aquesta és una excusa tan bona com una altra per retre'ls l'enèsim homenatge a aquests dos senyors.
I desitjar que s'animin a fer alguna cosa junts, us imagineu? Uh, uh, uh...

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com