Pata quebrada

Els refranys són petits reflexos exactes de la idiosincràsia popular. D'on veLa mujer, con la pata quebrada y en casa? Mirem més enllà: es tracta d'un desig social. Ens demostra que les dones reclamaven espais més enllà de l'estricte àmbit domèstic i se'ls prenien com seus sense donar gaires explicacions: una situació que els homes i la societat no creien convenient. Malgrat els riscos d'una societat injusta i desigual, elles refermaven cada dia petites fites: no es paraven a pensar si en tenien dret o no. Durant segles es va restringir a les dones ser Eva o Maria, mare de Déu. O un ésser infectat de pecats embrionaris, o un ànima virtuosa impossible d'assolir. Així doncs, tots els nadons femenins eren Eves en potència i per defecte, i per tant les educaven per tenir la "pata quebrada" tota la seva vida.

A diferència de la infinita saviesa popular sobre el camp i la natura, els refranys sobre la dona mostren gairebé sempre suspicàcia, prevenció i menyspreu. L'ideal de dona havia de ser treballadora, submisa i modesta (Dona que vol ser formosa, no descuida la filosa; La dona llesta i callada, de tots sempre és estimada) si no volia patir marginació (Mujer experimentada, es temida y mal mirada). Aquestes virtuts limitaven sense remei les ànsies pròpies d'experimentar i viure un camí propi, sobretot si no eren vigilades per poders masculins (No t'agradin les dones que freqüentin aplecs i bodes; A las romerías y a las bodas, van las locas, todas; Casada que va a fiestas, cuernos en cestas) i per tant, calia desconfiar dels sentiments i els pensaments femenins, considerats impulsius i sense seny (Si has de prendre bons consells, pren-los de dona i varó; d'ella d'instint serà i bo, per reflexió, serà el d'ell;La mujer, en el aborrecer es desordenada, y en el amar, extremada). Es creia que un ésser voluble i inestable com una dona calia mantenir-lo controlat -humiliant fins i tot el seu propi desig sexual- per no alterar l'ordre social, dirigit pels poders patriarcals indiscutits i aparentment indiscutibles (Mujer sin varón, ojal sin botón; Moza catada, ni doncella, ni viuda, ni casada; Madre, marido quiero, que dormir sola me da miedo; Casadme padres, casadme, que el cuerpo me arde). En definitiva, les dones patien realitats insuportables (Dolor de mujer muerta, hasta la puerta; No te cases con mujer que te gane en saber; La mujer tiene derecho si se mantiene en su techo; A tu mujer no la alabes, lo que vale, tu lo sabes), i més comparant-les amb l'absoluta permissivitat de la que gaudia el gènere masculí (El mejor marido, el que más ha corrido; Más vale soltero andar, que mal casar).

Aquests refranys se'ls ha de buidar de tot valor, però no oblidar-los: són una declaració d'intencions d'uns temps que cal superar definitivament, i una mentalitat que ens recorda que encara ens queda molta feina per canviar-la. Hi ha una metàfora molt gràfica que diu com es domestiquen els elefants a la Índia: des de molt petits, se'ls lliga amb una cadena a un arbre. Una educació basada en la inèrcia, que finalment els habitua a creure, quan ja tenen la força dels adults, que no poden tombar l'arbre per alliberar-se, quan en realitat podrien arrencar aquell arbre i tots els que se li posessin al davant. Però ara ja sabem que som més fortes que els arbres als quals ens van fer creure que estàvem lligades durant segles.