I si les Spice Girls van salvar el rock’n roll?

És un llibre interessantíssim que es basa en coses com els avenços tecnològics, els canvis en la concepció del negoci musical, i altres factors "alternatius" per explicar com canvia la música que esdevindrà el rock'n roll. I et fa plantejar si el canvi ha estat a millor. Tots donam per assumit que quan la música evoluciona, quan un grup dona "un pas envant" en l'evolució del Pop, sempre és un canvi a millor. Realment és així? Realment quan els Radiohead van decidir acabar amb el rock, editant discos comKid Ai venent-los per internet, feien el correcte? Tots donam per fet que quan la MTV va aparèixer, els videoclips van esdevenir la forma més important de promocionar un disc o una cançó, i en ocasions van esdevenir més importants que la cançó. I açò, és bo o és dolent? Va fer la música més superficial, menys pura? O va ampliar horitzons artístics en el camp audiovisual? És cert que la cosa es va tornar un poc més xorra, però en l'època dorada del videoclip van caure algunes autèntiques obres d'art.

(A aquestes altures ja haureu descobert que aquest serà un dels meus articles d'aquells de divagar. Així que poseu-vos còmodes.)

I aquí és quan arribem al títol del llibre. Realment els Beatles van dur el rock'n roll pel camí adequat? O es van equivocar (i amb ells, tots nosaltres)? La música rock'n roll, com a evolució del rythm'n blues, el country i el jazz de la primera meitat del segle XX, va néixer com una música de ball, una moda pels adolescents adinerats i avorrits dels cinquanta a Estats Units. Bàsicament es tractava d'una cosa salvatge i primitiva, que es tocava, cantava i ballava a antros de tot el país, però que va ser convenientment processada, empaquetada i presentada de forma adequada per la joventut de l'època. Una moda. Un negoci. Una bèstia salvatge, però encadenada fins a un cert punt. I quan la moda començava a estar una mica passada, van arribar els Beatles i la British Invasion per una banda, i Bob Dylan per l'altra. I què va passar? Que el rock va deixar de ser una música per ballar el divendres vespre, intentant ficar-li mà a la teva al·lota el dissabte vespre, i oblidar-te'n el diumenge matí. El rock va deixar de tenir roll i es va convertir en una forma d'art.

Ja no es feien singlesde dos minuts, ara es feien LP's (conceptuals com elSgt. Peppers, dobles com elBlonde On Blonde), ara la gent es reunia, posava el disc, amb una mica de sort compartia unscanutos, i divagava sobre les lletres surrealistes, els solos de guitarra gravats al revés, les portades (obra d'artistes com Andy Warhol en el cas dels Stones). I la gent que ho feia no eren adolescents que uns anys després tindrien fills i casa als suburbis, eren adults amb estudis superiors, bohemis i (oh, no!) hippies. Ja no ballaven el twist, ara anaven a Love-Ins i expandien la seva consciència amb els poetes Beat i el "peyote". No discutiré que totes aquestes coses van ser excel·lents pels moviments socials, la igualtat entre races, sexes i totes aquestes coses que tothom s' ha ocupat de dir-nos mil vegades, però pel rock? Havia de tornar-se transcendent o seguir essent superflu? Des dels seixanta hi ha hagut una pugna entre la pretensiositat i la senzillesa, elConcerto For Group And Orchestrai l'It's Only Rock'n Roll, But I Like It. I qui te raó? Quins Led Zeppelin són els que molen, els primers, hiper-sexualsbluesmansbritànics, o els últims,dinosàuricsexploradors de sonoritats?

Qui té raó?

(Incís: arribats a aquest punt se m'en va una mica l'olla, així que no em prengueu massaen sèrio. Òbviament no estic cent per cent d'acord amb açò que estic escrivint, però de vegades em dóna per fer d' advocat del diable i pensar d'aquesta forma, només pel gust de divagar...).

A partir dels setanta, el rock (i la música pop en general) esdevé un fenomen pendular. A començaments de la dècada tenim un "tornar a les arrels" exemplificat per gent com The Band o Neil Young. El reaparegut Dylan d'aquella època també cap dins aquest sac. D'altra banda, els gegants del hard rock desenvolupaven la seva carrera tornant-se més i més seriosos (parlem de Black Sabbath, Deep Purple et altri). Després hi havia el temible rock progressiu, que amb gent com Yes, Genesis i ELP, portava la pompositat a límits mai sospitats (extrem és el cas de Rick Wakeman, de Yes, amb discos tant impossibles comThe Six Wives Of Henry VIIoJourney To The Centre Of The Earth, per no mencionar les seves gires de presentació!). També Alice Cooper i Kiss portaven el concepte teatral als shows d'estadi, però d'una manera gens pretensiosa i molt intranscendent (sobretot en el cas dels Kiss). Però ei! A finals de la dècada va arribar el punk, que ens salvaria a tots de tots aquests artistes vells, pedants i que ja no tenien cap contacte amb la realitat! El que va començar com un atac frontal vingut d'ambdues bandes de l'Atlàntic (Pistols, Ramones, Clash, Television) va ser revelat com un moviment massa sectari, amb massa ideologia darrere, massa connectat als super-snobs ambients artístics-intel·lectuals i que, en definitiva, no va aconseguir el seu objectiu.

I després, els vuitanta.Chan chan. Amb la ressaca dels setanta, i amb l'èxit de la música disco (música per ballar una vegada més) la música va tornar a ser una cosa fútil i de cap de setmana: vídeos plens de colors i zooms a la MTV, grups que sobrevivien poc més enllà del primer o el segon disc,singlesde destrucció massiva, mestres del heavy "pastelero" (Bon Jovi), gegants setenteros que van perdre el nord en la nova dècada (Queen)...

Però l'amenaça de la serietat va contraatacar a finals de la dècada. Grups com Nirvana, Soundgarden, Jane's Addiction i un munt més van tornar la transcendència al rock. Deutors del hard rock setentero, propers al punk en ideologia (però menys pretensiosos), joves, guapos i amb un futur per davant, va semblar (almenys durant 15 minuts) que finalment havien conquerit a la joventut d'Occident amb una música que era important, però que també era divertida. S'havia tancat el cercle?

Per suposat que no. Perquè el mes d'abril de 1994 el seu "messies" (Kurt Cobain) va morir pels nostres pecats. I tota una generació va quedar orfe, desencantada i sense esperances en res. I aquí és quan la futilitat més absoluta va contraatacar amb totes les seves forces. Van aparèixer els grups d'adolescents. Aquests grups no es creaven a cotxeries de barri, es creaven a despatxos de discogràfiques. Els seus components no tocaven instrument, simplement cantaven (o potser ni tant sols açò, eh, Milli Vanilli?), ballaven i eren guapos (o guapes). Per suposat que ja no escrivien cançons, aquestes eren dissenyades minuciosament per compositors professionals per rebentar les llistes de vendes. I ho van aconseguir. Déu meu si ho van aconseguir. Durant uns anys ningú podia fer ombra a aquestes formacions. Ningú.

Però van passar els anys, els seus fans van deixar de comprar la Super Pop (devien començar a comprar... Cosmopolitan, no sé...), van créixer, i van oblidar els seus ídols (alguns no, ja que els Backstreet Boys preparen una gira conjunta amb els New Kids On The Block!), i la veritat és que el pas del temps no ha tractat gaire bé a aquests grups. Aquests dies he estat penjant al Facebook temes d'aquests grups, i tot elfeedbackque he rebut han estat amenaces, preocupació pel meu estat mental, i molt pocs "me gusta". Però ells ho van intentar.En sèrio, ho van intentar.

Ja sé que tot açò sona absurd, fins i tot per jo. Però i si hem estat equivocats tot aquest temps? La resposta està clara: no. Fins d'aquí a quinze dies?