"Fora de la raó i la sensibilitat només hi ha l’embrutiment. El totalitarisme. La inhumanitat. L’apoteosi de la corrupció"

Thomas Jefferson va dir que s'estimava més una premsa lliure sense govern que govern sense premsa lliure. Comparteix aquesta afirmació?
Un govern sense premsa lliure és una dictadura. I les dictadures embruteixen l'home. Maten l'esperit. En un hipotètic país sense govern però amb llibertat real de premsa (cosa francament difícil) almenys hi hauria l'esperança d'aconseguir un acord ciutadà per elegir representants que ajudessin a organitzar el país.

Són encara el quart poder els mitjans de comunicació, o la irrupció d'internet ha canviat aquesta percepció? A Millenium vostè va dir que els bloggers controlen l'agenda tant dels mass-media com dels polítics. Per què en algunes ocasions ens en refiem més d'aquestes veus independents que dels mitjans de comunicació?
Necessitem tenir confiança en algú. I molta gent no es fia dels polítics ni dels periodistes. Com que suposem que aquest o aquell blogger són independents, ben informats i intel·ligents, aleshores ens el creiem. Sobretot si diu coses amb les quals estem d'acord. Però ningú no és totalment independent. Tots tenim una cultura, uns interessos, uns valors a través dels quals veiem les coses que passen al món. En l'anàlisi dels fet, no som completament objectius perquè no ho podem ser. Tan sol podem ser honrats. Quan un blogger o un periodista em semblen honrats i intel·ligents, me'n fio.

Darrerament estem vivint un període de desafecció política, entesa aquesta com el disgust amb els continguts i estils de l'acció política. Poden els mitjans de comunicació influir en aquest sentiment, ja que són els que deixen paleses les decisions polítiques entre la ciutadania o, ans al contrari, el ciutadà d'avui en dia té la maduresa política suficient per poder exercir la seva pròpia crítica?
La democràcia està basada en una hipòtesi, si més no problemàtica, que funciona molt bé: cada persona, un vot. Tothom està preparat per dir qui ha de governar el país! El ciutadà té la maduresa suficient per exercir la seva pròpia crítica. Aquí l'adjectiu "suficient" s'oposa a "òptima". Si la premsa, en un exercici deshonest del seu poder, desacredita no solament les idees o les decisions d'un determinat polític, sinó que difon rumors i suposicions que l'afecten personalment i minen la seva credibilitat ¿qui de nosaltres no dubtarà en algun moment d'aquest polític malmenat?

Un clar exemple de programa televisiu de sàtira política és Polònia. El fet que els polítics vulguin tenir el seu propi personatge en aquest programa és molt significatiu. Vostè com ho interpreta?
No estic segur que tots els polítics que surten aPolòniaestiguin satisfets de sortir-hi. De tota manera, el polític necessita ser conegut, i sortir en els mitjans de comunicació.

Que un programa com Crackòvia tingui més audiència que Polònia té a veure amb aquesta desafecció?
Els polítics acostumen a usar un llenguatge abstracte, repetitiu i extens. Molts d'ells són distants, i un pèl avorrits. I n'hi ha que sempre estan enfadats. Els futbolistes no acostumen a ser oradors. De vegades només balbucegen. Però, en canvi, tothom sap de què parlen, són concrets, breus, no sembla que tinguin interessos amagats, quan es barallen al camp són violents, espontanis i cordials. Els va la vitalitat i l'humor. Són com aparenten. És normal que d'entrada siguin més simpàtics.

L'arribada de la TDT ha donat lloc a múltiples canals de televisió que ofereixen debats polítics. Alguns d'ells són clarament incendiaris en els seus comentaris. S'està "dretanitzant" la televisió? Debats en els quals impera l'insult i s'amaguen darrere la llibertat d'expressió. On és el límit?
Temo els fonamentalismes. Els temo molt. No són solament un problema local. Els comentaris incendiaris es ressenten com un espectacle, però amaguen un menyspreu per la intel·ligència. Les possibilitats de la nostra raó i del nostre cor són limitades. Però si menyspreem aquestes possibilitats endestrossarem els uns als altres. Fora de la raó i la sensibilitat només hi ha l'embrutiment. El totalitarisme. La inhumanitat. L'apoteosi de la corrupció.

Quin és el futur dels mitjans de comunicació amb internet? Giovanni di Lorenzo, director del diari Die Zeit, a una entrevista al diari El País (31.10.2010), va expressar que el futur del periodisme imprès passa per tractar els temes amb orientació i profunditat, i que internet no és l'única causa de la crisi del periodisme, sinó la falta de credibilitat i l'abandonament de la qualitat. Comparteix aquesta afirmació?
Sí que la comparteixo. Completament. Però la qualitat vol diners. Investigar i treballar en un reportatge durant mesos, tenir corresponsals als llocs calents del país i del planeta, formar-se constantment malgrat l'experiència i els estudis previs, resulta car. A més a més, els grans periodistes se solen fer amb anys. En el periodisme, com en gairebé tot, s'exigeixen èxits immediats. Per altra banda, les grans organitzacions: empreses, institucions esportives, partits polítics, universitats, etc. totes tenen gabinets de premsa per "ajudar" els periodistes. La falta de credibilitat de molts periodistes i l'abandonament de la qualitat de molts diaris també s'originen per causes no estrictament professionals.

Internet ha obert una porta per a que els ciutadans s'organitzin i es mobilitzin. És un bon lloc on prendre el pols de l'opinió pública però, n'és conscient la classe política, o segueix mirant aquesta tecnologia com a eina de propaganda?
Ahir (per dijous) molts ciutadans es van mobilitzar per internet contra els eurodiputats que no volien viatjar com tothom. I ahir mateix molts d'aquests diputats es van desdir del vot del dia abans.

Miren els mitjans de comunicació amb recel aplicacions com Twitter, tot i que s'ha erigit com a plataforma de comunicació i es nodreixen d'ell? Tenim exemples recents com el terratrèmol de Japó, o les revolucions del nord d'Àfrica.
No fa gaire, vam poder parlar amb un blogger egipci molt actiu durant la revolta recent. Em va semblar una persona extremadament sensata. I reconeixia que als països àrabs els joves més demòcrates, progressistes i mobilitzats eren una minoria, una avantguarda conscienciada i activa, però encara "escassa".

Avui en dia, en política, que és més important: el lideratge o el carisma? Són termes aquests que han anat evolucionant al llarg de la història?
El lideratge entès com la capacitat de saber fer aflorar i d'aprofitar el talent de molta gent.

L'únic exercici democràtic que fa la ciutadania és votar però, no és el moment que ens impliquem més? Davant el descrèdit evident de la política, no hauríem de ser més partíceps, d'exigir més a la nostra classe política?
És cert que molta gent veu els ajuntaments, les diputacions, els governs, etc. com si fossin empreses de serveis. Davant de les institucions polítiques, molts ciutadans tendeixen a sentir-se consumidors. Fer política és participar en la vida quotidiana de la ciutat per tal d'assegurar el millor bé comú possible. No n'hi ha prou amb votar un cop cada quatre anys. El desinterès per la premsa està relacionat amb el desinterès per la política.

Per acabar, pel·lícules com Wall Street. El dinero nunca duerme, o el documental Inside job fan un exercici per explicar les causes d'aquesta crisi que estem vivint, i ambdues coincideixen amb l'avarícia com a causa principal. Trobem en el cinema les respostes que necessitem?
Sempre hi ha hagut un cine que ha estat un manual de profunda filosofia per a tothom. En el cine, en la literatura, i en l'art en general hi trobem moltes de les preguntes i les respostes que ens calen. L'art ens interroga i és el mirall del temps.

Us recomano la conferència, ja que el tema és prou seductor, i més avui en dia quan, qui més qui menys, i amb les eleccions a la cantonada, ens comencem a plantejar, no tan sols a qui votarem, sinó quina és la nostra posició dintre d'una societat democràtica. Aprofiteu aquesta ocasió i aneu a debatre aquestes, i d'altres qüestions amb el Dr. Tresserras. De ben segur que en traurem interessants conclusions!

Conferència: Democràcia, polítics i periodistes:
sobre la influència dels mitjans de comunicació
en la imatge que tenim de la vida política, pel Dr. Tresserras.
Presentació de la revista Quaderns de vida cristiana, per Ramon Pla.
On?: Biblioteca Rubió Tudurí
Quan?: Divendres 15 d'abril, a les 20 hores.