Raquel MarquésMaó20/05/11 0:00
TW
0

Qüestionat per la seva tasca, Lluís Pons "James" (Maó, 1970) sempre respon que és un "dibuixant que pinta". La petjada del còmic és present a la seva obra. Potser per açò diu que es pren la vessant pictòrica damunt llenç amb molt de respecte. Durant quatre anys fou el guanyador del Premi "Domingo Marqués" d'Humor Gràfic convocat per Editorial Menorca. Però els seus començaments amb el llapis i els colors foren de ben jove, a l'institut Joan Ramis i Ramis, on es guanyà el sobrenom de "James" a pols de creació damunt els pupitres. Més tard participà a la revista d'humor menorquí "Idò, el Biocòmic".

Fins el 2000 no s'endinsà seriosament al món de la pintura. Aquest divendres, la galeria Vidrart de Ciutadella obrí les portes a la "Belle Pop" fresca i estiuenca de l'artista maonès. Una proposta plena de personatges, en aquest cas dones, que recrea amb el joc de tonalitats múltiples -sobretot grisos, rosats i vermells- i el perfilat negre de les seves figures. Com tants altres, "James" tendeix a la simplicitat de línies. Encara li manca, però assegura que d'arribar-hi seria per a ell l'èxit de l'objectiu complert.

Acrílic, textura i collage
El collage és també part important d'aquesta colorista col·lecció. Els detalls d'unes ulleres reals, unes avarques de paper de diari, un botó brillant o unes puntilles conformen l'univers personal de "James". Les textures i l'acrílic són bàsics en la seva composició. Li agraden les línies femenines recargolades. Gràficament també és senzill reconèixer-lo per les galtes rosades dels seus personatges i, darrerament, per l'estructura esquemàtica del rostre: sols amb un ull i amb una cella.

Lluís Pons rep Culturàlia al seu estudi de Maó. Material no li manca. De pots de colors (base fonamental de la seva obra) n'hi ha abastament. "No m'agrada quedar sense", comenta. Ens explica una part del procés que pocs coneixen. L'esmalt acrílic que llença amb la tela al terra segueix els designis d'un pols prodigiós amb el que remarca cada personatge. "James" també juga amb la distorsió. Crea indiferentment a formats grans o mitjans -com els que presentarà a Vidrart-. Sol encaixar les figures dins la tela. Extremitats doblegades amb posicions més pròpies d'una contorsionista que de les dones d'altres èpoques que protagonitzen la seva obra. "Rosa la golosa", "Anna Tramontana" o "Miss Candy Cotton" són l'expressió més encertada de la seva subtil influència de l'Art Nouveau. "James" és una capsa de sorpreses en constant evolució. No defuig de l'experimentació i reutilitza un ampli ventall de material. Amb el paper decorat antic dóna un acabat diferent a la tela. Per comprovar això i molt més, la galeria Vidrart exposa al públic la seva obra més recent fins el proper 30 de juny.