L’enyor que puny el cor

Hi ha un infern més real i fotut que el de Blake

Voltat d'ombres t'escric per saber que existesc

i vull creure estimant que la vida és vivible

"L'obscur errant"

Durant el darrer any el nom de Guiem Soldevila és més present a la meva vida. El nom i la seva música. Dos inseparables d'una manera de sentir que enamora. Hi és per la meva inquietud de recerca que, com a ell, fa que consideri fins i tot els silencis. Amb "Orígens" m'obrí les portes d'un món meravellós. L'essència dels elements com ningú abans l'havia cantada.

Tothom amb qui converso de música feta, i inspirada, a l'Illa lloa la seva tasca. Em diuen que és un músic estimat i molt generós. Jo afegiria, també senzill i profund.

Guiem musica "Nura", de Ponç Pons, com la mà invisible que encaixa a la perfecció dins el guant teixit d'ànima. El poeta es mostra fascinat. El resultat no és per a menys. Els versos del poemari rutllen còmodes per les melodies de Soldevila. "El saber i la sospita", "Teoria de l'absència", "L'obscur errant", "Crit escrit" i per damunt de tot un imponent "Godotus" són temes d'un tractat d'enyor que em punyen el cor. Els versos de Ponç remouen consciències, i la música de Soldevila és, simplement, prodigiosa. Guiem camina amb jo com ho fan Michael Nyman, Arvo Pärt, Björk, Delibes o Saramago. Com tots aquells, i molts altres, que desperten el meu esperit d'una letargia en una era buida, trista i lipovetskiana. Però com Ponç Pons "vull creure estimant que la vida és vivible".