Hogwarts end

Ara, que ja s'ha estrenat la segona part de 'Harry Potter y las Reliquias de la Muerte' (Harry Potter and the Deathley Hallows, 2010), podem dir que una de les sagues cinematogràfiques amb més èxit per a la industria (tot un exemple de rendibilitat garantida des del seu començament? màgica fórmula, of course) ha arribat al seu final definitiu? Una saga d'aquestes característiques fa que l'espectador vegi créixer al personatge de la mateixa manera que es veu créixer a l'intèrpret: any rere any, curs rere curs, hem vist fer-se una mica més grans a Daniel Radcliffe, a Rupert Grint i a Emma Watson (o el que és el mateix, a Harry Potter, a Ron Weasley i a Hermione Granger)?els hem vist més madurs i, alhora, una mica més desencantats?

Els personatges han crescut (o han envellit), s'han retorçut i han adquirit una certa foscor i sinistralitat que poc o res té en comú amb els innocents començaments de la saga?Potter té, en aquesta darrera pel·lícula, 17 anys i s'espera que el seu públic hagi crescut i madurat amb ell; a aquesta edat es manifesta, com mai, una certa visió tràgica de la vida, aquella que porta al damunt l'abandonament dels ideals de nen petit i aquella infantil certesa de que el món és un lloc segur i ordenat, que xoca de front amb la realitat adulta?Probablement una realitat que sol expressar amb paraules tot just el contrari del que es pensa?

Tot i els canvis mentals, físics i hormonals del petit marrec d'ulleres rodones i els seus col·legues, tots ells semblen força lluny de la evolució que s'els hi pressuposava en un principi? Veure créixer al personatge-actor, identificar-se amb ell, reviure les seves experiències, sentir les seves pors i patir les seves inseguretats, magnificar el primer petó, gaudir d'una amistat pura? Tot plegat, es tractava d'un procés de coneixement i de reconeixement al mateix temps, d'empatia metacinematogràfica? Res més lluny de la realitat? L'evolució d'aquesta saga equival, amb quirúrgica exactitud, a l'antipàtica, avorrida, gratuïtament gòtica i extravagant identificació amb els personatges de carn i ossos?

El fenomen literari (i més concretament el seu esperadíssim desenllaç, amb la publicació del darrer volum el 21 de juliol de l'any 2007, fa exactament quatre anys) i el seu homònim cinematogràfic han deixat un buit temporal excessiu? La fabricació d'un divertiment sense pretensions autorals, principal clau del seu èxit, sempre ha anat per davant de tot, però el fosc món adult no és tan condescendent, ni tan pacient? Potser s'ha anat massa lluny davant la concepció d'una maduresa avorrida? La maledicció de la feina? El dia a dia, que deixa de ser excepcional per a consumir-se en jornades intercanviables unes per les altres? La tonalitat pessimista de la part final de la saga va més enllà de la estètica i la moda?Oblidats els partits de quidditch, les baralles sobre graneres i les brometes acadèmiques a Hogwarts, tan sols queden els típics conflictes de mitjana edat, com la gelosia, la traïció, el poder i la correcció política?

David Yates, l'impersonal realitzador de la traca final de pel·lícules al voltant del Harry Potter adolescent, ha fet de la reincidència el seu desesperant segell del desconcert? Cintes llargues, avorrides i tediosament solemnes, sempre impregnades d'una tonalitat tan presumiblement 'fosca', que fan impossible veure res més que la freda aplicació d'un mètode de recaptació cinematogràfica, que ja fa pudor? És la confirmació de que als adults només ens interessen els diners i una bona posició al 'box office', suposo? Certament, el desenllaç de les eternes disputes entre Potter i Voldemort fulminen qualsevol mena d'innocència artística? Bye, bye, Potter? Aquest 'muggle' t'ha vist prou? Fins la setmana que ve, incrèduls!