...MICOMICOMICOMICOMICOMICO MICOMICOMICOMICOMICOMICO...

A principis de la dècada dels 60, el llegendari creador del mite catòdic 'La Dimensió Desconeguda' (The Twilight Zone), Rod Serling, va rebre l'encàrrec d'escriure un guió sobre la novel·la de Pierre Boulle 'La Planète des Singes'... Tot i l'èxit de l'anterior adaptació d'una novela de Boulle, 'Le Pont de la rivière Kwai' (és a dir, 'El Puente sobre el Río Kwai' de David Lean...of course), al Hollywood 'sixtie' se li feia raro raro raro el projecte d'una envolada zoològica pseudo-política amb viatges espai-temporals, monos evolucionats i humans sotmesos als micos parlaires... però Serling va tirar endavant amb un primer esborrany, molt fidel a la novela, que ja situava l'acció a un lloc molt semblant a Nova York i que ja donava pistes del seu desenllaç, probablement un dels més aclamats de tots els temps, amb una famosa damisel·la mig enterrada a una platja no tan llunyana...

Llavors entra en escena Michael Wilson, un brillant guionista de tradició més conservadora i 'holly- woodenca' (responsable dels llibrets, entre d'altres, de 'Un Lugar en el Sol', 'Lawrence de Arabia' i , ja posats, de 'El Puente sobre el Río Kwai'), per acontentar els productors i alleugerar la tonalitat ombrívola i melancòlica de l'original proposta de Serling ( a més d'aprimar un xiquet el pressupost monetari)... El planeta a on aterren el grup d'astronautes comandat per George Taylor (Charlton Heston) és un lloc àrid, primitiu i completament allunyat de la civilització humana, tal i com la coneixien llavors... Amb aquest reajustament argumental es va equilibrar l'intensitat dramàtica de l'apocalíptica pretensió inicial i, a més, va deixar més diners per a l'altre gran repte de la pel·lícula: el maquillatge...

La qüestió era força delicada... Com fer-ho perquè l'espectador no esclatés a riure davant un grup de tius amb caretes de micos? John Chambers, mag del maquillatge d'aquell moment, responsable de fenòmens televisius com les sorprenents caracteritzacions de Martin Landau a 'Mission: Impossible', les amenaces còsmiques de la família Robinson a 'Perdidos en el Espacio' i, especialment, les famoses orelles del capità Spock (Leonard Nimoy) a 'Star trek', va aconseguir impregnar de versemblança al disseny de maquillatge prostètic del film, tenint en compte les nombroses dificultats que suposen les màscares, com les veus apagades sota la goma o la mancança d'oxigenació cutània per culpa del làtex... La feina de Chambers va ser recompensada amb un Oscar especial (llavors no existia la categoria pròpiament de maquillatge), que li va ser lliurat a la cerimònia de l'any 1968 per Walter Matthau...acompanyat d'un ximpanzé!!!

La pel·lícula en sí va suposar una revolució cinematogràfica, recolzada sobre dos vectors força importants, sempre un punt allunyats de l'original literari de Pierre Boulle: per una banda, el seu aspecte espectacular, és a dir, la seva condició de superproducció altament comercial plena d'acció i banyada d'un situacionisme insòlit, a on el sempre heroic Charlton Heston (semidespullat, 'per exigències del guió') lluita per la seva supervivència en un mitjà inhòspit, conquerint l'amor de la heroïna simiesca, i acaba esdevenint aventurer màrtir de les circumstàncies; per un altre costat, es troba la vessant especulativa, que beu tant del llibre original com de fonts literàries i culturals tan diverses com el 'Galileo, Galilei' de Bertold Brecht i un dels millors capítols de 'Viatges de Gulliver', a on es qüestiona l'etern antropocentrisme humà, insistint especialment en la possible pertinència de les teories evolucionistes i sense obviar corresponents ironies antidogmàtiques i una certa condemna al racisme... per a gustos, colors...

Per sort, aquestes dues línies, en lloc de contradir-se o molestar-se mútuament, van fluir en una mateixa harmonia i van encaixar a la perfecció... Així van aconseguir que un projecte en un principi força extravagant cristalitzés en un film sòlid i rodó que va inspirar i inspira encara quatre continuacions, una sèrie de televisió a la CBS, uns dibuixos animats per a la NBC , una línia editorial de còmics (dirigida, ni més ni menys, per gent com Doug Moench i Gerry Conway, aclamats guionistes dels anys 70 a Marvel Comics), el fallit 'remake' de Tim Burton tot just fa deu anys i aquesta preqüela, un autèntic fenomen de la captura del moviment (amb la seva gran estrella Andy Serkis al capdavant del repartiment 'humà'), que ahir va arribar a les nostres pantalles...Fins la setmana que ve, incrèduls! I recordeu... mantingueu les platges netes... De vegades no saps que et pots trobar mig enterrat dins la sorra... he, he, he...