"La meva fotografia agrada tant a la burgesia com al rebel"

La fotografia escenificada neix als anys 70 i 80 com una manera que tenien els artistes de fer front a l'avorriment i al seu descontent amb el món. Es considera un revolucionari de la imatge?
En realitat l'escenificació ha acompanyat la fotografia des dels seus orígens. Fixa't, per exemple, en els retrats del segle XIX o les imatges de lluitadors. Un lloc comú entre alguns fotògrafs dels anys vuitanta, com ara Wittkins, Mapplethorpe o Nan Goldin, tot i que la Goldin reflecteix el seu entorn immediat, estan vinculats a lluites dels anys 80 amb qüestions de gènere i el cos com la sida o el postfeminisme. Ser un revolucionari de la imatge no és cap finalitat. El terme revolució és molt ampli. Per a mi, el revolucionari és un canvi de paradigma, però la renovació estilística suposa només la creació d'un llenguatge personal.

Quan de crítica social té el seu treball?
L'art suposa crear des del pensament contemporani, participar-hi. Això implica un posicionament, sempre. Durant la invasió a l'Iraq la revista Times va llançar una portada que comparava Hitler amb Sadam Hussein, això s'anomena ni més ni menys manipulació. Al poc temps el van executar i jo vaig realitzar uns autoretrats disfressat de Liza Minelli a "Cabaret" amb una màscara del dictador iraquià. Durant l'auge del nazisme el cabaret va esdevenir una fuita de tota aquesta bogeria política i social. I el meu interès era parlar de la deformació que Occident ha fet de la imatge d'Orient. Això és només una reflexió, tampoc m'interessa oferir conclusions hermètiques.

Com aconsegueix tanta plasticitat?
Plantejant la fotografia com si fos una qüestió purament escènica i no només una imatge. Es tracta de la relació amb l'espai, els objectes, el significat que els hi dono: per exemple les llars de foc les percebo com una vagina arquitectònica. Si davant una llar blanca, seu un esportista de blanc amb un pilota negre de la marca Chanel, potser estem parlant d'un viatge iniciàtic. La meva plasticitat no existeix tant en les meves imatges com en la sensació que té el públic quan s'adona de que les coses no són exactament el que semblen.

Representa el món que se'ns escapa?
Represento missatges poètics, amb això em conformo. I qualque dia haig de fer un tribut a Menorca, desbordant-se com una flor que mai cessa d'obrir-se.

Es sent com un dramaturg o com un director d'una pel·lícula?
M'has descobert! Doncs sí. Ara mateix estic amb un projecte titulat "Contra Natura", compost pels frames d'una suposada pel·lícula que Hitchcock mai va arribar a dirigir. Els personatges viuen una aparent normalitat que és una bomba de rellotgeria i un dia tot esclata en una sèrie de desastres rocambolescos. Hi haurà un cocodril i animals tan feroços com són els éssers humans. Trobar bons intèrprets és complicat i de moment compto amb la model americana Camellia Clouse. Acostumo a deconstruir-ho tot, així que hi ha una part important d'improvisació.

Quins autors han estat els seus referents fotogràfics?
Madonna, Hitchcock i Todd Haynes.

De vegades vostè mateix és el protagonista d'alguna sèrie d'imatges, fa com Hitchcock o Fernando Colomo a les seves pel·lícules?
No són "cameos", utilitzo el meu cos per interpretar personatges tant masculins com femenins, però a vegades ningú se n'adona. Em sembla fonamental la insistència de l'autor com a referència, però en cap moment són autoretrats sinó una referència social. Si faig de Van Gogh, parlo de la contradicció de l'ésser supercreatiu que es destrueix a si mateix.

Com sorgí duu la seva obra a Rússia?
Enguany ha sigut l'any d'intercanvi cultural entre Espanya i Rússia. El centre d'art contemporani Manege, a Sant Petersburg, organitzava una exposició antològica de fotografia espanyola des dels anys 70 fins l'actualitat. Vaig rebre un email de la directora del centre, la qual coneixia el meu treball i em va dir només: "I want to show your work". Jo hi vaig acceptar encantadíssim. A més de mostrar el meu treball al Manege, que és com un temple grec colossal, s'oferí la conferència "Transmutacions", així ha resumit la meva fotografia el crític Ángel Román.

Com definiria el perfil del consumidor de les seves instantànies?
La meva fotografia agrada tant a la burgesia com al rebel, la qual cosa em deixa tranquil·líssim.

Com a menorquí: quan podrem veure una de les seves mostres a l'Illa?
Vull fer un projecte per al Museu de Menorca, on traslladaria temporalment les pintures de vaixells que es troben al cementiri de Maó. Aquests quadres em van fer plorar. Vull convertir-los
en díptics. Quan dubto del concepte d'una obra faig la prova del cotó: Hi ha emoció? Doncs això vull. I no et puc donar una data, perquè això depèn de les autoritats locals.

Es pot viure de la fotografia escenificada?
Només si ets Cindy Sherman, que té la sort de vendre per cinquanta mil euros la peça. Com jo sóc Luis Jaume no em puc regalar una camisa d'Armani cada setmana.

Quelcom que mai retrataria?
Mai esperaria durant sis hores per a veure la Belén Esteban sortint de ca seva. Tinc coses millors en les quals gastar el meu temps.