La joventut d’indignats em sorprèn i em carrega les piles

Ser fotògraf i melòman és la combinació ideal?
En principi, una cosa no tindria per què influir en l'altra, però ser fotògraf em dóna un cert privilegi, i és que puc estar molt a prop de les persones a qui admiro. Quan les fotografies, entres un poc dins ells, cerques alguna cosa d'ells que la resta d'admiradors no pot veure. Un altre aspecte és que m'agrada molt fer fotos en concerts.

Què el va moure a compartir la seva discoteca privada amb la mostra "Cançoníssima", que es pot veure a la sala el Roser de Ciutadella?
No m'ho havia plantejat mai. Suposo que tots els col·leccionistes tenim el mateix impuls que és el d'aconseguir aquella peça que et falta i posar-la al costat de la resta. Poca gent coneix la meua col·lecció de discos, excepte els altres col·leccionistes, que ens tenim controlats... Pel que fa a mostrar-ho, l'important no és la meua col·lecció, sinó el concepte de l'exposició, el fet de recordar que fa cinquanta anys que hi ha música moderna en català, i que ja forma part de les vides d'unes quantes generacions. També et diré que aquesta exposició, que gira des de fa 4 anys, és l'excusa que necessitava per justificar-me davant n'Esperança per tant de temps "okupant" una habitació de casa nostra amb discos, que en plena València vol dir retallar-te metres de pis per altres menesters.

Quina ha estat la selecció d'ingredients amb els que ha cuinat aquesta exposició?
La selecció inicial va tenir com a leitmotiv l'estètica. L'aparició dels primers discs va portar, en paral·lel, l'aparició d'una nova manera de presentar els treballs, un esforç per mostrar un bon producte, o un producte nou, en un bon embolcall. Aquesta va ser la base de l'exposició que vaig fer a València. Amb els mesos, ha anat evolucionant. Vaig pensar que dur-la a Menorca demanava un esforç de contextualització. Vull dir que l'expo és la mateixa en el fons, però en la forma està molt millorada. Estic molt satisfet del resultat que es veu a la sala el Roser, perquè ho puc comparar amb les mostres anteriors i, sense ànim de ser pedant, el treball fet pels tècnics de la brigada municipal a càrrec del gerent de cultura Bep Marquès és lluïda. Així, al mateix temps que hem implicat els artistes plàstics (que tal vegada és la gràcia de "Cançoníssima" aquí), hem fet un recull de material per ajudar a l'evocació personal dels visitants.

Com va viure els temps en què la llengua catalana s'havia de descobrir a través de la música perquè no era present a l'escola o a les institucions?
La meua mare és andalusa i el meu pare era valencià. El meu pare treballava com emigrant a l'estranger llargues temporades, així és que és la mare qui ens va criar i qui ens va traspassar la seua llengua que era el castellà. L'escola dels anys 70 era en castellà, i efectivament, la música va ser el gran canal de circulació de la nostra llengua. La transició va permetre el moviment dels cantants que actuaven sovint en mítings dels partits polítics. També al País Valencià. I així, en plena adolescència vaig descobrir els Ovidi Montllor, Raimon, Llach, Bonet, Trinca, Al Tall?. I un bon dia, coincidint amb la valentia d'un mestre que ens donava Història i es va arriscar a donar-nos també classes de llengua (quan encara no estava legalitzat), em vaig plantejar la meua parla, i en pocs mesos em vaig desinhibir parlant en català (com parlaven tots els meus companys, pels quals segurament jo era el rar).

Quan un contempla el recull pels 50 anys de cançó moderna en català, un es sent com un vell roquer?
No sé si he reflexionat o això ho tinc interioritzat. Tampoc sé si sóc un vell roquer. En qualsevol cas, em sent molt jove. A mi abans de la Nova Cançó m'agradaven els Beatles, perquè treballava amb 12 o 13 anys a un bar de la platja, i al local hi havia el disc "Revolver". El vaig memoritzar i ja mai més he deixat d'escoltar Beatles. Però quan escolto Pi de la Serra, Pavesos o Paco Muñoz entro en una altra atmosfera. Certament tal vegada sóc més chansonnier que roquer, però no tinc manies. Ara escolto molt Silvio Rodríguez i el son cubà o mestre Sabina. I anit (per dijous) vaig conèixer els Manel en directe a València.

Li espanten els gustos musicals dels adolescents d'avui?
Bastant, però ho respecto. Els temps canvien i les meues filles no solen escoltar el que a mi m'agrada i que em faria feliç. No et diré noms però he comprovat que allò que escoltaven amb entusiasme fa quatre dies ara ja ha caducat i els avorreix. El temps posarà les coses al seu lloc i la música clàssica dels 60 als 2000 (Beatles, Elvis, Elton, Jackson, Serrat, Llach, Raimon, Ja T'Ho, Sabina i Silvio, com a mínim) seran i ja són motiu d'estudi a escoles i universitats. Un tresor immaterial a l'abast de tothom.

Quin és el disc més car de la seva col·lecció?
Bé, els discs ara han perdut molt de valor perquè no tenen massa futur. Jo encara mantinc un tocadiscs però reconec que m'és molt més còmode posar-me un cd. Per tant el valor és més sentimental que material, encara que en fires de discos alguns es busquen com si fos or. Si tinc que citar discos introbables o que valoro més nomenaria els primers 2 discos de música moderna en català "Hermanas Serrano cantan los éxitos internacionales en catalán" i el de Josep Guardiola, tots dos de 1958, o el de Rita Pavone, o Juan y Junior o el de Núria Espert cantant Brecht, o el de Raimon a París, signat per ell i que em va confessar que és un incunable, perquè no el té.

I el més escoltat? D'aquells que n'hagi hagut de comprar un altre després d'espatllar-ho.
No sabria dir-te quin he escoltat més però sí quins: "4-02-42" de l'Ovidi, "Jardí tancat" de Maria del Mar Bonet, "4" d'Enric Barbat, "L'Olympia" i "T'estimo" de Llach, els de La Madam, Els Pets o els de Ja T'Ho Diré? Però no en tinc cap trencat ni fet malbé, malgrat les audicions.

Es considera un romàntic del vinil?
Tal vegada sí, però em tira molt el cd, ho reconec. Sóc contradictori.

Li sorprèn la joventut d'indignats?
Sí, i em carrega les piles. Encara hi ha futur.

Comenti la notícia: "El PP trenca a Elx el conveni que assegurava el llegat del poeta Miguel Hernández i la família guarda a un banc els 5.000 documents".
Malauradament es comenta sola. Aquest és el PP valencià (aliat de l'espanyol). El malson dels valencians.

Com a valencià: Li preocupa el cas dels vestits de Camps?
Molt, perquè veig que em manen corruptes i la gent del carrer no els castiga. Com que el PSOE de València ho va fer tot tan malament quan manava, ara el PP té carta blanca, però hi ha motius per l'esperança?

Com a fotògraf: la millor imatge sempre està per arribar?
Segur, però jo no em considero un creatiu ni tècnic de la fotografia, sóc un autodidacta que els temps m'han dut a entusiasmar-me retratant tot tipus d'encàrrecs, però sé de les meues limitacions. De fet, només he fet 3 o 4 exposicions de fotos meues, i no vaig vendre cap imatge exposada. Glups, quant de criteri té el personal...

"A Cor Obert" acaba aquí. Gràcies per les seves respostes. Quin és el seu somni?
Somnis tinc molts, sempre estic somiant. I per si de cas et deixen publicar-ho, et diré un parell: l'alliberament i consolidació d'estats per Palestina i el Sàhara, amb una solució justa i respectuosa. I que deixin respirar les revolucions no capitalistes-consumistes. Tens un cafè pagat si surt sense tallar.