Lliçons de rock’n roll

I bé, la cosa no va anar malament, començant amb alguns problemes de so que, una vegada resolts, van donar pas a la millor mitja hora del concert, on les composicions pròpies (que tothom menys jo semblava conèixer, almenys la panda de moteros que hi havia aprop meu) s'alternaven amb versions ben triades (que, efectivament, ningú semblava conèixer excepte el vostre articulista preferit). Però amb un "Fever" que es va allargar més d'allò desitjat, la cosa es va començar a tòrcer. Després d'una breu visita al camerino, el cantant va sortir amb energies renovades i van acabar el tema una mica com van poder. La següent va ser convidar a l'escenari un senyor que jo personalment no vaig saber qui era, que bàsicament va intentar fer cors a un tema dels Beatles que era evident que no es sabia. Quina mala estona mirant aquest pobre senyor que no sabia què fer.

Per on anàvem? Ah sí. Van seguir alternant temes propis amb versions (amb temps per una nova "excursió" al camerino, amenitzada amb un innecessari solo de bateria) i amb una estranya revisió... en italià! de l' "Stand By Me", es van retirar. O potser va sonar als bisos, perquè a partir d'aquí la cosa es posa un poc desordenada. El primer bis va ser l'inevitable "Mediterráneo", amb un Carles Segarra una mica perjudicat, xerrant amb un accent una mica estrany i increpant-nos en plan simpàtic perquè érem un públic molt fred.

I si volia aixecar la cosa amb un "Mediterráneo" de deu minuts, amb un fragment de "Barbara Ann" ficat amb calçador i una banda que, pobres, no sabien per on anava el cantant; aquella no era forma. Va ser divertit quan les primeres files van desenfundar el mòbil per fer el vídeo de rigor del tema, i l'anaven aturant quan la cosa es posava avorrida. Però si a més van tornar a sortir per fer un "Hoochie Coochie Man" totalment innecessari i sense assajar (si et fixaves podies beure com el baixista li anava dient els acords al saxofonista), doncs tampoc és forma. Una vertadera llàstima perquè en Segarra té una bona veu, toca bé la guitarra i té una presència escènica important, però o no va saber conduir el concert cap allà on tocava, o simplement no es va prendre el bolo molt seriosament. No sé.

Jo, com que em vaig quedar una mica a mitges, el dia següent el que vaig fer va ser recordar algunes de les versions que havien sonat i pegar-me el gustàs d'escoltar-les una vegada més. I si voleu, podeu fer el mateix, potser descobriu algun artista interessant (que d'açò es tracta) o recordar algun "temazo" que teniu una mica oblidat. Allà van algunes: "Hallelujah I Love Her So", de Ray Charles (Déu és amor, l'amor és cec, Ray Charles és cec, ergo Ray Charles és Déu). "Something Else" d'Eddie Cochran (un temàs d'un dels grans oblidats entre els pioners del Rock'n Roll). "Caldonia" de Louis Jordan, un dels temes més famosos d'un dels mestres del Swing. "I'll Cry Instead" dels Beatles és enorme, està bé recuperar de tant en tant el seu infravalorat "A Hard Day's Night". També va sonar "Hoochie Coochie Man" de l'incommensurable Muddy Waters i "Barbara Ann" que els Beach Boys van brodar al seu disc "Party". Així que ja sabeu, navegau en les aigües d'aquets artistes i arribareu a paratges insospitats. Toma! Fins d'aquí a quinze dies, o així!