Un poeta dempeus

Home curtit en el món teatral, magnífic actor, intel·ligent director i personatge públic d'un gran carisma i prestigi, ha pres part en tots els actes reivindicatius a favor de la cultura i la regeneració política fins al punt de convertir-se en un referent solidari del nostre món menorquí.

Amb un sentit de l'humor que sap ser fi com la fulla d'un ganivet i entranyable com l'abraç d'un bon amic, conversar amb ell és tenir el privilegi d'una lliçó d'humanisme.

Català de naixement, però menorquí de cor i d'adopció, Jordi Odrí ha participat en nombrosos recitals poètics i ara, per fi, reuneix part dels poemes que circulaven dispersos per reculls i antologies en aquest madur i autèntic (l'autenticitat en poesia és un valor que admir): "Sal als ulls" que cou i clarifica la nostra mirada de lectors.

El poeta israelià Iehuda Amikhai deia que: "La tasca d'un poeta és posar un nom a cada cosa, a cada sentiment, a cada experiència, d'una manera planera, precisa, sense pretensions" i crec que la poètica de Jordi Odrí s'emparenta amb aquesta concepció i concorda amb la d'Amikhai que confessa: "Escric sobre les coses que em passen a mi com a ésser humà i no com a poeta".

L'obra d'Odrí és un mirall on es poden veure reflectides totes les nostres flaqueses, defectes i virtuts, un corol·lari vivíssim de la nostra irracionalitat, però també de la nostra humana grandesa.

Dividit en tres parts: "Perdut en el jardí", "Amb els peus damunt les brases" i "Sal als ulls", el que destaca de l'obra de Jordi Odrí és el seu realisme líric que es desplega en versos lliures d'una plàstica visualitat: "Dies en què l'evidència de la soledat/ t'afalaga i t'envaeix;/ quan, mirant el carrer trist/ de la finestra estant,/ s'apodera de tu una por animal (...) quan el mirall et torna/ un rostre estrany/ que et mira amb llàstima./ Dies en què la rutina absurda del treball/ és l'única penya segura on agafar-te".

Al llarg del llibre es destil·la un erotisme que, en poemes com: "Eterna companya", construït a base de contrastos i al·literants eufonismes: "En el llit/ llepava./ En el llit / suaument suava./ En el llit/ amor/ en el llit/ ha mort./ Llit, llit, llit,/ es movia./ Llit, llit, llit/ es moria./ Hi ha llet/ al llit...." ens parla del desamor de la vida i la rutina quotidianes amb un registre de versos desoladors: "I allà va l'absurd de cada dia/ escopint al rostre de l'amor." que recorden el to i l'estil del poeta portuguès Alexandre O'Neill.

És el món funcionaresc que ell despullava rotund al famós poema: "Um adeus português" i que Jordi Odrí recrea: "Bevent gots i gots d'amargant fel/ mentre va caient el diumenge..." entre l'existencial tristesa dels diumenges capvespre que Fernando Namora va retratar a: "Domingo à tarde" i Eugene Ionesco a: "Le solitaire".

Amb els anys, la Literatura es va convertint en una casa de cites i els textos creen enllaços, lligams que s'interaccionen amb altres textos, formant un cosmos genèric de relacions i influències.
Jordi Odrí: "M'agraden els dilluns,/ perquè no puc més de diumenges (...) M'agraden els dilluns,/ perquè la feina m'agafa pel coll/ i no em deixa sentir que estic sol.", és un poeta original que entronca amb altres poetes de la millor tradició i: "Més val traït que conformat.", expressa una camusiana actitud vital d'inconformisme, revolta i rebel·lió.

Don Antonio Machado deia que: "La poesía, si es algo, es la revelación de la heterogeneidad del ser, erotismo, otredad" i l'erotisme del sexe entès com una via de coneixement, d'exploració i de recerca de sentit i veritat: "Em perseguiré a mi mateix/ a través d'altres cossos,/ amb la càlida daga de carn/ i l'oratge per bandera." reapareix i murgona latent a tot el llarg del llibre com una forma sensible, humana i sense misticisme, de comunió plena i lliure amb l'alteritat: "Les porcions de pell apartades, obren camins/ a tendres carícies per la resta de la pell,/ fent néixer la calidesa tendra de la carn,/ mirades noves, netes, sobre el món i les coses."

Fins i tot en llargs poemes, com el pletòric: "La cuina màgica", construït segons els cànons brechtians d'Erich Fried: "A la llum del sol de mitja tarda,/ avorrit, indolent, llegia el diari./ De sobte, per la porta entreoberta/ et vaig veure a la cuina./ Les teves mans sostenien una fulla/ carnosa, blanca i verdosa d'enciam/ que degotava l'aigua de la rentada..." hi trobam un fet tan simple com tallar una pastanaga convertit en una escena, sempre el teatre!, de turgent sensualitat que encantaria Estellés: "Després, delicadament, però amb energia,/ agafares una pastanaga, com sospesant-la,/ i mentre la teva llengua es passejava,/ vermella i humida, per la rosa dels teus llavis,/ la fulla esmolada del ganivet/ convertia el dur fal·lus vegetal/ en monedes de color carbassa."

Jordi Odrí, que amb un llenguatge directe, contundent i sense embuts ni additaments ensucrats, construeix, com en el poema dedicat a la seva mare asseguda en una cadira de rodes, tendres versos lacerants: "...alegre forat/ que va ser penetrat amb passió o/ costum i sembrat per ser finestra per/ on vaig treure el cap...", té també tocs d'humor i d'intel·ligent ironia que: "M'he gratat el cap/ i s'ha encès com un llumí./ Una torxa, flamarada absurda,/ llueix en el mirall,/ tot coronant el meu rostre impàvid.", són àcrates exercicis d'iconoclàstia festera.

Novalis deia que el poeta és sempre un sacerdot i crec que Jordi Odrí fa temps que s'ha secularitzat. El seu humor desintoxica, desmitifica i desmunta les crosses de la raó.

En el fons, és un outsider, un home fora de lloc: "criminal província mal aplomada,/ poblada de misèries i gests,/
lloc que no és meu ni de passada,/ on tornaré, encara inconscient i innocent,/ a ser selenita en el món.", que s'auto-retrata-retracta: "I jo, retall de diari,/ collaret de ca,/ pedra que roda,/ pentino carrers amb ulls de pues." i té la "certesa de no ser un àngel,/ ni tan sols caigut, com la vanitat voldria./ Ho sé bé:/ estic fet de carn i somni/ i el temps, immutable invent,/ em duu de la mà de l'infinit al no-res." perquè, lapidari axioma: "tot és alhora banal i original/ i el desordre és la norma universal."

Escrits generalment en versos, pel nombre de síl·labes, d'art menor, però no menors d'art, a "Sal als ulls" hi ha poemes com: "Ridícul", que tenen la brevetat d'un sospir, poemes com: "Defugir la cadena", fets a base d'enumeracions i el·lipsis, poemes combatiu-reivindicatius de to espriuà com: "I encara l'esperança"... plens d'imatges contundents: "Hi ha un vell que de fàstic es mor,/ tot mirant un jove que es penja.", jocs de paraules brillants, enginyosos: "Carn picada/ Capolada/ Copulada/ Carnifixió/ Crucifixió/ Ficció." o que combinen la ironia amb la més crua descripció: "Quan la meva mare em va donar a llum/ se'n va anar la llum./ Un naixement cromàtic: l'infant de color lila;/ i un riu de groc i verd, la merda que li regalima."

Hi ha poemes com: "La porta", que són un document esplèndid d'un temps i una època viscuda també per molts de nosaltres, hi ha un poema impressionant: "Record", dedicat a la memòria putejadora de Franco, un poema: "Tot el que ets", que s'ha de llegir escoltant la trompeta vellutada de Chet Baker, i un poema en prosa dels que arriben directament al cervell del cor: "L'heroi circular", on Jordi Odrí es declara, entre d'altres coses, heroi: "Per tenir-ne cinquanta i descobrir que no he estat jo qui va escriure ¨És quan dormo que hi veig clar¨ i no plorar."

Sobretot, hi ha el desig i la passió de convertir en poesia les experiències del món.

Vicente Aleixandre deia que no hi ha paraules lletges o polides, sinó paraules vives o mortes, i les de Jordi Odrí traspuen vida, franquesa, autenticitat i fan d'ell l'exemple perfecte, l'encarnació versejada del que Aleixandre definia com a poeta: "una consciència dempeus fins al final."

En aquest llibre hi ha, en fi, la poesia d'un home digne i llibertari que, amb sal als ulls, creu que els poetes, abans que dedicar-se a comptar síl·labes, han de contar el que passa i pensa com Boris Vian que val més aprendre a fer l'amor que no espanyar-se la vista davant un llibre d'història.

Un poeta, aquest Jordi Odrí, que ja sap, com em va dir José Hierro passejant junts per Verines, que la poesia és una afirmació de la vida i troba, com el mestre Emerson, que de vegades un crit és molt millor que una tesi.

"Sal als ulls" condensa i versifica la trajectòria vital d'un home que ha volgut viure poèticament i d'un poeta que ha intentat ser, en el sentit més profund i compromès de la paraula, un home.
Un dissident.

Saramago deia que: "Els escriptors vivim de la infelicitat del món. En un món feliç jo no seria escriptor." i Jordi Odrí, que sap que no vivim en el millor dels mons i fa de la infelicitat un esperó, un motiu per transformar-lo, ha escrit els versos d'aquest poemari com qui excava líriques trinxeres i pous d'amor en el camp de la realitat.

Amb sal als ulls.

Uns ulls que brillen de coïssor i que mantenen la mirada neta, transparent, d'un ser humà que fa versos amb la mateixa passió que parla, viu i estima.

Un poeta singular.

Dempeus.

Un home lliure.