Menys ja no és més??!!

Segons Wikipedia el terme minimalista, en el seu àmbit més general, es refereix a qualsevol cosa que hagi estat reduïda a allò més essencial, despullada d'elements sobrants. És una traducció transliteral de l'anglès minimalist, que significa minimista, o sigui, que utilitza el mínim (minimal en anglès). I aquest terme també s'utilitzà per descriure una tendència en el disseny i l'arquitectura, molt influenciada pel disseny tradicional japonès, on el subjecte es redueix als seus elements necessaris.

Personalment jo som el primer en trobar aquests interiors minimalistes molt atractius ja que som partidari d'alliberar els objectes i els espais de tot element innecessari per no caure en ornamentacions supèrflues. Però jo també som el primer en reconèixer-me incapaç de viure en un context ambiental tan radical, i açò que som una persona molt ordenada. Són espais moltes vegades massa freds, massa buits, massa utòpics, massa conceptuals... amb poc mobiliari i quasi cap element decoratiu, on només destaquen línies depurades i textures.

El que vull dir és que el minimalisme té uns fonaments molt encertats aplicat al disseny d'objectes o mobiliari de cara a la puresa de l'objecte en si mateix, inclòs en molts aspectes arquitectònics... però viure en un interior estrictament minimal requereix d'un estil de vida espartà del que no en forma part la gent del carrer... tal vegada al Japó, però per aquí no tanta.

Em cansa una mica veure tantes imatges d'habitatges on sembla que no hi visqui ningú, d'enormes dormitoris amb impecables llits com a únics protagonistes de l'estància, que provoquen demanar-me: "la gent que dorm aquí on penja la roba? On deixa el llibre que llegeix abans de dormir? I on son les punyeteres sabatilles? Açò no pot ser real!!!".

Encara que tal vegada no estigui bé dir-ho, a les persones els agrada anar acumulant coses inservibles i tenir-les a la vista... volen poder posar la foto dels avis damunt la calaixera sense que açò sigui un sacrilegi i conservar peces de mobiliari heretades que no van ser concebudes per poder conviure amb l'extrema estètica minimal. Açò no vol dir que defensi cases amb mobiliari recarregat i plenes d'objectes de mal gust a cada centímetre quadrat, Déu me'n guard!... però moltes vegades a l'hora d'encarar un nou projecte el primer que fas es analitzar al client i donar-te compte que per moltes voltes que hi donis en dos dies l'aparador d'estètica zen (purament minimal i estratègicament situat pel seu lluïment particular) tindrà al seu damunt un gerro, dos canelobres i qui sap si fins i tot unes figuretes de Lladró!!! És una lluita perduda que no val la pena ni començar. I tal vegada el minimalisme se n'ha donat compte i ha evolucionat cap a uns espais igualment essencials però més humans: es mantenen les línies pures encara que apareixen més corbades del que eren, els espais poden seguir sent molt nets però deixant de banda els ambients on el blanc impregnava cada centímetre, ara aquests blancs ja no son tan durs i es combinen amb unes llenyes que regnen de nou, amb versions més clares i naturals, i tot açò crea uns espais més acollidors (cosy com diuen els anglesos) que hi fan la vida molt més real i no tan aparentment artificiosa.

El disseny d'interiors no es pot reduir només a la vessant estètica ja que qualsevol decisió que es pren a l'hora de projectar un espai influirà després en la manera de viure dins aquest. I els ambients minimalistes impliquen una vida molt ordenada on cap objecte fora de lloc disturbi l'equilibri, precisen d'una disciplina que comporta una sèrie d'enormes sacrificis que a vegades no et permeten dur un dia a dia còmode, pràctic i desenfadat. I el primer que hem de tenir totalment clar és que las cases són per viure... com a mínim!!!

interiorisme@hotmail.es