Entremaliadura pop alienígena

Barry Sonnenfeld, un antic director de fotografia de confiança dels germans Coen, va ser l'encarregat de portar a la gran pantalla a aquests curiosos 'homes de negre'... Els primers 'Men in Black' van néixer a l'any 1990 a les vinyetes del còmic de Lowell Cunningham i Sandy Carruthers, de l'editorial Aircel Comics... Jay i Kay, sota la tutela de Zed, lluitaven per a mantenir l'anonimat d'aquests 'fenòmens' que van més enllà de la simple comprensió humana... Sonnenfeld es va centrar en l'aspecte més hilarant, espectacular i lúdic dels extraterrestres tot i que, a les pàgines de Cunningham i Carruthers, aquests detectius també s'encarregaven de fantasmes, zombis, dimonis del inframón i altres aparicions igualment silenciables per a la gent normal... També substituir els exagerats trets al cap del tebeo per un aparellet de llum amnèsica, en les tasques de control del testimoniatge, va ajudar a suavitzar les coses...

Així, aquell primerenc 'Men in Black' (1997) va esdevenir una curiosa fusió de subgèneres, amb ingredients dels 'Ghostbusters' (Ivan Reitman, 1984) i les 'buddy movies' dels 80's, es a dir, una pel·lícula de col·legues amb un bon tip de ciència ficció... Al 97, Will Smith ja era una estrella emergent en aquesta mena de cinema, gràcies a 'Independence Day' (Roland Emmerich, 1996) i a 'Dos Policías Rebeldes' ('Bad Boys', Michael Bay, 1995), i començava a cobrar sous estratosfèrics, podia escollir directors i ja era cap de cartell als 'blockbusters' del moment, però no va ser la primera opció per a interpretar a J (possiblement perquè al còmic original, aquest era rossenc i caucàsic)... Les possibles combinacions inicials a Hollywood van ser Chris O'Donnell amb Clint Eastwood i David Schwimmer (Ross a la sèrie 'Friends') també amb Eastwood; el director anava a ser Quentin Tarantino (!!!)...

Un esperit esbojarrat i força 'bizarre' (recordeu a Edgar l'exterminador, el alien addicte al sucre, encarnat per Vincent D'Onofrio) que va continuar a 'Men in Black II' (2002)... Tothom repetia, fins i tot els maleducats 'gusanans', aquells bitxets enganxats al cafè i al tabac... També va resultar ser una grata ració de diversió, humor perfectament calçat i tremendíssim posat fantàstic però, tot i la presència de Michael Jackson (ara sabem que no va morir... senzillament, va tornar al seu planeta), no va evitar una certa sensació de capitulació forçada... Una gran direcció de Sonnenfeld, gags boníssims i un metratge adequat, però el guió resultava insuficient i un xic ximplet...

'Men in Black III' (Sonnenfeld again, 2012), ara als nostres cinemes, intenta recuperar novament l'esperit de 'slapstick' còsmic, la complicitat de l'imaginari alienígena i la xerrameca gestual del Will Smith més extremat... I ho fa amb una història amb viatges en el temps i les conseqüents i diverses possibilitats del destí, amb un nou personatge anomenat Griffin (Michael Stuhlbarg, un nou esglaó evolutiu del insuportable inventari 'cool' i bonrotllista) i amb un increïble Josh Brolin interpretant al jove K de l'any 1969... El retrobament amb els Quixot i Sanxo intergalàctics ofereix prou sorpreses i novetats (especialment narratives) perquè valgui la pena la tornada deu anys desprès... Així, 'MIB III' (***) compta amb noves grans seqüències com els títols de crèdit a la lluna, la trobada amb Andy Warhol (inimitable Bill Hader) al The Factory, la baralla al restaurant de Chinatown o els companys de caiguda de Smith (espantats suïcides del Crack del 29), però el conjunt pateix massa el desgast de la saga, el cansament de Lee Jones i la mancança de referències pròpies, més enllà del quadre de Frank que presideix l'apartament de J... A aquell gos carlí, particularment lleig i de males puces, que tanta traca va donar a les dues primeres parts, finalment se l'enyora...

Tot i la baixa forma, els nostres homes de negre han tornat... Ningú com ells per a ensenyar-nos un món ocult, en el qual conviuen tota mena de races extraterrestres, pul·lulant com a taxistes, cuiners o cantants famosos... Són els 'Men in Black' i vigilen que no hi hagi conflictes entre tant bitxo rar... Fins la setmana que ve, incrèduls!