El ‘padre’ Alterio

El muntatge que signa José Carlos Plaza, a qui el propi Alterio va escollir per acompanyar-lo en aquesta aventura teatral (heus aquí els privilegis de la veterania i l'excel·lència professionals), és una posada en escena de tall realista que va derivant cap al simbolisme escènic. A mesura que la ment d'Andrés, el patriarca, en altre temps dominant i de caràcter, es va desamoblant, assistim al buidatge simbòlic de l'escenari, que desembocarà en la terrible i colpidora escena final, amb el personatge sol, perdut, en la blancor freda i buida (com la seva ment) d'una residència hospitalària, tot implorant la mare.

L'obra s'escriu des de la perspectiva del personatge central i la seva confusió esdevé la nostra confusió com a espectadors: la iteració de situacions, la superposició de personalitats, la percepció borrosa de la realitat, ens sotmet des de l'inici fins el final. Necessàriament, la fragmentarietat de la percepció d'Andrés s'ha de traduir escènicament… Tot i així, els recursos musicals, lumínics, els canvis d'escena en semifosc, les elipsis temporals, potser no acaben de ser prou resolutius o resulten un tant 'cinematogràfics' en el seu planteig. No és tasca senzilla, s'ha de dir.

Pel que fa als partenaires d'Alterio, indispensables per mostrar el món laberíntic en què s'està convertint la ment d'Andrés, tots compleixen correctament amb la seva missió teatral, encara que, en front de la força i la veritat que en tot moment vertebra l'actuació d'Alterio, la de la resta peca de pretesament teatral i massa cops (sota la opinió de qui escriu) poc orgànica. Ana Labordeta, la filla que 'pateix' amb el pare la malaltia, té un paper de contrapunt importantíssim (molts cops el patiment d'aquells que envolten el malalt d'alzheimer supera el del propi pacient). En canvi, tot i que la intenció està ben dibuixada per l'actriu, es troba a faltar una veritat escènica més descarnada. I no hi ha perill de caure en el dramatisme de la tragèdia, perquè el to i el tractament del tema no va per aquí. El text es farceix de moments tragicòmics que t'arrebassen la rialla i no forga en el vessant lacrimògen.

Punt i a part mereix Héctor Alterio. El text gira entorn d'ell. El muntatge gira entorn d'ell. L'emoció gira entorn d'ell. La veritat escènica, orgànica, gira entorn d'ell. La comèdia i la tragèdia giren entorn d'ell. Cert que una obra com aquesta demana un intèrpret de grans dimensions teatrals i amb molt d'ofici, però és que veure com construeix aquest personatge, tan psicològicament complex, amb la preciosa vivència que li sap imprimir, és veritablement un luxe i una lliçó d'interpretació. Bravo!