Un moment de l'actuació

0

Aquest dissabte, el festival Pedra Viva tornava recalar, en la seva transhumància per la roqueta, a l’illa del Llatzeret, concretament al peu de sa Torre de s’Aigua, on la particular proposta musical d’Emilia y Pablo prenia cos i ens traslladava, a través dels seus aires andins, a altres latituds, a voltes conegudes, a voltes desconegudes.

Emilia y Pablo són dos músics i actors xilens afincats des de fa 5 anys a Madrid i que arriben a la música amb el bagatge d’un i altre costat de l’atlàntic. Les seves manifestacions artístiques més orgàniques i que poden donar millor compte de la seva proposta són els videoclips que es poden veure a la xarxa, carregats de cinema, d’evocació artística, llenguatge corporal i cuidadíssima presentació. Realment s’ho val visitar-los.

La proposta al Llatzeret es concretava amb una presentació en format concert que esdevenia més convencional, i no per això menys interessant. L’objecte de presentació era el seu recent primer treball discogràfic, Tiempo de delirio.

Dues guitarres, un ‘charango’, diferents percussions (des del ‘bombo legüero’, el caixó peruà, el pandero quadrat o la conga), a càrrec d’Iván Mellén, i dues veus. Amb aquesta formació el duet es presentava, en emocionada metainsularitat, davant del públic menorquí i visitant que omplia l’aforament i responia amb generositat a la proposta musical. Una proposta musical difícil de classificar perquè, com els mateixos artistes manifesten, és al seu ànim esborrar fronteres entre gèneres i tradicions i, tot partint del folclore sud-americà, fusionar-se amb altres influències, com ara un cert aire aflamencat (molt matisat, tot s’ha de dir) que també es vol deixar entreverue en el seu cant.

Emilia té una veu vellutada, càlida, de registre generós, que pot assumir tessitures greus però també explaiar-se en d’altres molt més agudes i estripades. Ho acompanya amb un evident gust en el cant, que es tradueix en unes inflexions, frassejos i afinació acuradíssimes. Pablo és un músic que ofereix un coixí musical sòlid i ben edificat (sense ser un instrumentista virtuós) i ell mateix aporta una veu dúctil i resolutiva, que pot anar des dels registres de baix a uns falsets molt ben portats que donen un joc interessantíssim al treball vocal que ambdós realitzen. De fet, els moments més càlids i sincers del concert arribaven quan les dues veus, a capel·la, interactuaven, amb la percussió o sense ella. Iván Mellén és un músic atent, discret, precís i que dota dels ritmes interns definitoris de l’arrel que travessa la proposta musical d’Emilia y Pablo. Magnífica feina la que porta a terme.

La música i la poètica que ofereix el duet està tenyida, en tot moment, de l’aire xilè que els ha vist créixer, però amb la versatilitat, la mirada nova i l’obertura artística que només una voluntat avantguardista pot insuflar. El producte és fresc, prometedor, la matèria primera de qualitat i el pòsit del temps promet una evolució carregada de veritats sossegades. En l’actualitat, però, es pot trobar a faltar emoció, experiència vivencial, un donar-se més orgànic i no tan calculat. I s’enyora una maduració escènica que de ben segur ha d’arribar en un futur molt pròxim.

Sempre és plaent ser testimonis directes de propostes artístiques que comencen la seva singladura i que, en qualsevol moment, són susceptibles d’esclatar en tota la seva esplendor. Pedra viva també compleix aquesta missió descobridora i atrevida que el converteix en un festival ample de mires i ric en perspectives. I d’illa a illa, la propera proposta ens espera a la del rei. Salut i art tinguem!