Arminda revisitada

Us he de confessar que hi anava amb certa recança: un altre text de Ramis, potser menor, tant per la seva extensió com pel fet d’haver passat per la història sense gaire repercussió, i a més escrit en versos alexandrins aparellats… Idò us he de confessar, també, que em va agradar des del minut 1 i que em va convèncer plenament, tant el text original com la dramatúrgia que signen Montse González, Agnès Romeu i Sergi Marí, encarregat aquest últim també de la direcció de la proposta.

El vers és diàfan, transparent; l’idioma, àgil; la dicció, clara; la interpretació de tots els actors i actriu, excel.lent, sentida i viscuda; la dramatúrgia és atrevida i rompedora, i incorpora una segona lectura que revisita tòpics i «veritats absolutes» que, queda ben clar, ho deixen de ser a la nostra època. I ho fa des d’una òptica feminista, o més aviat diria feminitzada, que qüestiona al propi Ramis i alhora ens interpel.la amb força i ens sacseja de la cadira.

La trama és simple: un jove noble està enamorat d’una noia que no ho és. L’amor entre ells és impossible per la diferència social. El seu oncle, que ha estat com un pare per al jove, vol que es casi amb la filla del rei de Castella i li exigeix, per honor i obediència, que assumeixi aquesta responsabilitat. Ell es condemna a mort per ser fidel als seus sentiments i l'honorabilitat de la seva ànima. Quan tot sembla desembocar a la tragèdia, una anagnòrisi final ho capgira tot i el matrimoni esdevé feliçment possible.

La història, que se’ns presenta de forma linial, juga però amb la ruptura intermitent de la quarta paret per qüestionar certs comportaments i situacions que poden trobar paral.lel a la nostra societat actual (heus aquí la universalitat de temàtiques essencials). I l’obra de Ramis, que porta per títol el nom de la seva única protagonista, esdevé en realitat una història d’homes, perque són ells els que manegen els fils sense comptar amb Arminda ni amb la seva voluntat. I des d’aquí sorgeix també una crítica explícita i directa cap als tòpics i comportaments vers la dona, que avui són ben presents (encara i a despit dels més moderns).

Amb una escenografia i un vestuari esquemàtic, però que funciona i et situa perfectament, una il.luminació senzilla i un espai sonor prou suggerent, actors i actriu construeixen uns personatges ben perfilats, orgànics i dels quals entren i surten amb una facilitat lloable i amb absoluta coherència escènica. El joc es complica pel fet que un mateix personatge és interpretat per diferents actors, però aquest fet, que no és quelcom menor, no representa cap entrebanc per la solidesa amb què estan dibuixats els personatges i l’assumpció dels actors a l’hora d’investir-los.

Rodo Gener, Àlvar Triay, Josep Mercadal i Xavier Núñez composen els dos personatges protagonistes de forma impecable i tenen, tots ells, moments de gran dramatisme que et copsen el cor. Eugeni Marí dona vida al bufó que tot ho observa i embolica i el seu llenguatge corporal convenç amb escreix. Queralt Albinyana és una Arminda desimbolta, fresca, natural i plena de matisos i culmina una interpretació magnífica, tot i no posseir monòlegs de gran lluïment. En definitiva, una interpertació molt coral, equilibrada i que traspua solidesa artística i connexió. Bravissimi!

Aquesta Arminda revisitada, que aconsegueix conectar-te amb l’escenari gairebé immediatament, té fusta i qualitat sobrada per rodar per molts escenaris. Tant de bo la ruta us sigui llarga i plàcida, benvolguts. Enhorabona de veritat a tota la troupe!