0

La segona proposta del Pedra viva d’enguany tornava a ser innovadora i especial, ja que la protagonista havia de ser una de les més ben considerades intèrprets de theremin, aquest estrany i desconegut instrument creat als anys ‘20 del segle passat, Carolina Eyck. I a més s’havia d’esdevenir en un context que aportava un valor afegit per la bellesa austera i monumental de l’indret, la pedrera de Robadones. Ni intèrpret ni escenari no van ser però possibles. L’una, perquè una indisposició de salut li ho va impedir. L’altre, perquè l’administració insular (malgrat feia mig any que els organitzadors ho havien començat a tramitar) no ho va fer possible a pocs dies de l’esdeveniment. Una llàstima que l’organització de propostes novedoses i atractives, que aporten un valor afegit a la nostra oferta cultural, perquè s’esdevenen en indrets irrepetibles, topi amb la ineficàcia de la burocràcia.

La cosa és que l’escenari es va desplaçar al temple de la Catedral de Menorca i el músic convidat fou el jove francès Grégoire Blanc. I s’ha d’agrair la bona disposició del bisbat per donar una alternativa espacial in extremis i també al músic per cobrir el concert a darrer moment.

Entre llum d’espelmes, que aportaven un ambient espectral, el theremin lluïa la seva discreta i enigmàtica presència en una de les capelles del temple. Les bases electròniques i la peculiar forma de tocar aquest instrument, com acaronant l’aire, li acabaven d’atorgar    aquesta dimensió etèria que, unit al so del theremin, fou un dels trets diferencials de la proposta. Blanc va abordar peces clàssiques conegudes (Debussy, Messaien, Satie, Vangelis, Purcell) i també improvisacions sobre composicions pròpies. Entremig, va incloure una didàctica explicació sobre l’instrument i la manera de tocar-lo que tot el públic present va agrair i apreciar, ja que en molts casos, era el primer cop que podia gaudir en directe d’aquesta experiència.

El so del theremin, un instrument melòdic que precisa d’un cos harmònic aportat per altres instruments o suports electrònics (com era el cas), és entre dolç i punyent, depenent de la tessitura i intensitat que l’intèrpret li vulgui donar. A voltes, pot semblar un so vocal, més o menys vibrat. Si més no, pot tenir un aire alienígena, com de peli de ciència ficció. I aquesta impressió s’hauria intensificat, sens dubte, si Robadones hagués estat l’espai d’acollida. La Catedral li va conferir, en canvi, una dimensió més espiritual.

A destacar l’ària de Dido, de l’òpera de Purcell, «When I am laid», que Blanc va anar edificant amb recursos electrònics per construir in situ el cos instrumental i «cantar» la coneguda melodia sobre aquella edificació harmònica. Sens dubte, el millor moment de la vetllada.

En resum, una proposta curiosa i molt interessant, que encara ho hauria pogut ser més si les diferents circumstàncies haguessin confluït. Gràcies, Pedra viva, per l’esforç i per la innovació que obre camins. Els visionaris capdavanters s’han d’aplaudir!