Un moment durant l’actuació del clarinetista valencià | Fernando de Yarza - Fernando Sanjuán

Encara amb el bon gust de boca que ens va deixar el concert de la setmana passada, tornem al claustre del Museu de Menorca. Ens espera la quarta cita del 49è Festival de Música de Maó. Aquesta vegada amb un poc menys de calor però amb la mateixa sensació a l’ambient. Està a punt de començar un gran espectacle.

Si fa set dies gaudiem del treball coral de l’Azahar Ensemble, aquest dijous vam tenir un protagonista absolut, el clarinetista Carlos Casanova. Format a Àustria i Alemanya, domina els dos sistemes de l’instrument, el francès (més habitual) i l’alemany. Aquest darrer és el que va emprar per gravar el seu primer disc «Clarinet Opera» (IMMStage, 2017), i amb el qual actuà ahir vespre.

L’acompanyament, a càrrec d’un quartet de corda i no d’un piano, és possible gràcies a les adaptacions de José M. Morales.

L’estructura del concert descansa sobre dues tradicions decimonòniques: la transcripció i la «fantasia de concert». La primera consisteix a parafrasejar, de forma més o menys literal, un ària d’òpera; en altres paraules, un violí, una flauta o un clarinet substitueix al cantant. La fantasia és una creació original realitzada a partir dels nombres més famosos de les òperes de moda. El clarinet va ser destinatari de moltes d’elles, prova de la importància que va assolir al llarg del segle XIX, en detriment del menys versàtil oboè. Ahir escoltarem les de Giampieri, Danzi, Kroepsch i Lovreglio, a partir de temes de Verdi, Mozart, Weber i de nou Verdi, respectivament.

El viatge proposat ilusiona, de la música vocal a la instrumental, del terreny teatral a la intimitat de la música de cambra. Comencem!

Ho fem amb «Una voce poco fa», «Cavatina» de l’arxiconeguda òpera «El barber de Sevilla» de Giacomo Rossini (1792 - 1868). La transcripció d’Ivan Müller (1786 - 1854) - que té més de fantasia que de simple adaptació - es manté fidel als codis del «bel canto»: comença d’una manera dolça, després es fa cada cop més viva, i acaba de forma virtuosa. Casanova inicia el concert segur, igual que la protagonista Rosina, sembla voler avisar-nos que pot ser dolç i líric, però també tenaç i guerrer, com ens demostra tot desplegant un registre agut incisiu i ben treballat.

Continuem amb la fantasia que el clarinetista i compositor italià Alamiro Giampieri (1893 - 1963) va realitzar sobre motius del «Rigoletto» de Giuseppe Verdi (1813 - 1901). Obra molt valorada en el repertori de l’instrument, els petits desajustos entre el solista i el grup de cordes no entelen el desplegament tècnic del clarinetista, que acaba la peça amb brillantor.

«Casta Diva» és una ària de l’òpera «Norma» de Vincenzo Bellini (1801 - 1835) en la qual la seva protagonista, la druida Norma, dirigeix una pregària a la lluna. La fidel transcripció de l’húngar Béla Kovács (1937 - 2021), permet a Casanova transmutar en «prima donna». La seva versió és lírica i colorida, segurament menys reposada que l’estàndard vocal, però ben frassejada i acompanyada.

Tanca la primera part la «Fantasia sobre La ci darem la mano del    Don Giovanni» de W. A. Mozart (1756 - 1791). Segurament aquesta és la fantasia amb més qualitat musical de totes, al cap i a la fi, el seu artífex, l’alemany Franz Danzi (1763 -1826), en va ser un reputat compositor, a diferència de Giampieri o Kroepsch que principalment es dedicaven a tocar el clarinet. L’execució va anar en la mateixa línia que la primera part, amb el solista mostrant un bon control de l’articulació i les piruetes musicals.

Després del descans, un dels «Intermezzo» més coneguts de la història de l’òpera, el de «Cavalleria Rusticana» de Pietro Mascagni (1863 - 1945). La interpretació de les cordes, ara sense clarinet, transmet la calma i la nostàlgia que requereix la composició, i també serveix per a asserenar els ànims del quartet, que des d’aquest punt sonen amb més solidesa i precisió.

Si abans recordàvem com el clarinet va guanyar importància com a concertista en el segle XIX, la següent peça, el «solo» del «Preludi al segon acte» de «La forza del destino» de Verdi, ens recorda la importància que també tenia dins l’orquestra. En la seva execució, el clarinetista valencià va tornar a deixar palesa la seva capacitat en el «fiato» i en el control extrem de les dinàmiques més suaus, amb «pianissimos» quasi imperceptibles.

Per tancar el concert dues fantasies més, en realitat tres si comptem el bis. Primer la de Fritz Kroepsch (fl. 1824 - 1881) sobre temes «Der Freischutz» de C. M von Weber (1786 - 1826). Després la de Donato Lovreglio (1841 - 1907) a partir de la música de «La Traviata» de Verdi. Amb l’ensemble més cohesionat, més cambrístic, Casanova mostrà una expressivitat profunda, sense abandonar la solvència en els moments de focs d’artifici.   

Vam gaudir d’un «show» divertit i estival. Punt de trobada pels amants de l’òpera i els del clarinet. Vam vibrar amb l’«ethos» romàntic fet música, al mateix temps que, sense adonar-nos, recorríem en poc més d’una hora un segle d’evolució idiomàtica instrumental.

La setmana vinent més òpera en versió domèstica. El flautista Claudi Arimany ja ens fa ilusionar-nos amb el cinquè concert del festival. No hi podeu faltar.