TW
0

«Avui et tocaré ‘Opia’, la part més íntima de mi. ‘Opia’ són composicions que descriuen les emocions i sensacions que vaig sentir durant l’època del confinament». Amb aquestes paraules ens rebia aquest dissabte vespre Marcel Fabregat, qui va amenitzar la cerimònia de què va participar un públic devot, lliurat a la posta de sol, la nit i el cel estrellat al Toro de Menorca. Aquest punt de partida preparava els esperits per assistir a un ritual especialíssim, que Marcel Fabregat dirigia i del qual ell mateix participava com un element més.

Perquè, fidel a la tarja de presentació de l’equip organitzador, Pedra Viva és «un festival d’arts escèniques en espais no escènics», i el seu lema és el diàleg entre els privilegiats espais que amb mà tan destra sap elegir. No es tracta només de cercar espais exquisits, sinó d’elegir-los en funció d’allò que s’hi vol oferir. El marc i el contingut de què s’omple han de dialogar. I, si aquesta és la consigna per a tots els seus espectacles, el darrer en va tornar ser un exemple paradigmàtic.

Per transmetre en aquest article el que els assistents vàrem veure i sentir hem de considerar-lo al complet: el conjunt de totes les peces, les que oferia la pròpia naturalesa dalt del Toro i els sons que anava interpretant i els jocs de llum de Marcel Fabregat. Si ho volem resumir en una sola paraula diria que fou una contemplació. La seva intenció no és tant fer música com contribuir a crear una atmosfera espiritual, gairebé mística, transportar als assistents-oients al seu propi món interior. Els sons i els efectes lluminosos, que dibuixaven mandales sobre el sòl i el públic, feien la seva part. L’aportació sonora, de composició musical minimalista, embolcallada en la magnificència i grandiositat d’aquell marc natural confegien una paradoxa màgica que hipnotitzava. Marcel Fabrebat ho aconseguia justament a través de la simplicitat harmònica i melòdica, i la repetició o la petita variació d’un motiu musical senzill, diferent en cadascun dels temes, que apuntava conscientment a la monotonia en què es basen certes creences budistes. Com si es tractés d’un mandala. Diu el diccionari que un mandala és «una estructura de dissenys concèntrics que representen la composició fractal o repetitiva de l’univers i de la natura», la qual cosa es manifestava igualment en l’escenagrofia i els colors i formes de llum elegits segons el tema. Amb la tècnica del looping Fabregat gravava uns motius, una frase senzilla i fluïda, que anava repetint sobre noves improvisacions d’esquema similar i n’anava fent continuades mescles que transportaven l’ànima i l’elevaven. L’atmosfera creada produïa una mena d’embriaguesa com la que deu sentir el dervix, el místic sufí, en la seva dansa girant sobre si mateix de manera constant, amb l’objectiu d’arribar a l’èxtasi i aconseguir connexió amb Déu.

A l’èxtasi potser no hi vàrem arribar, però crec no equivocar-me si dic que anàvem fent camí. Fabregat va acabar la seva contribució a l’espectacle total deixant-nos sentir el batec del seu propi cor, que va afegir a la seva composició de so final. Un gest molt significatiu de generositat, símbol de la seva voluntat de lliurar-nos els seus sentiments més íntims.