Moltes ganes de dansa al Teatre Principal

Els seients es van anar omplint poc a poc, però a les 21 hores el teatre ja estava ple. Ventall o programa a la mà, els expectadors van esperar a què els llums s’apaguessin per deixar la sala totalment muda. El teló es va obrir i l’espectacle va començar.

Luisa María Arias i Isaac Montllor van ser els encarregats d’obrir la nit amb «Herrumbre», una peça de dansa més aviat conemporània que des d’un primer moment va arrencar l’atenció dels presents i els seus aplaudiments al final.

La va seguir l’estrena mundial de «De la vera», interpretada per Lucía Campillo, que alenava flamenc i tradició en cada un dels seus moviments. A continuació, va ser el torn de Filippa de Castro i de Carlos Pinillos amb una peça més clàssica, «Easy pas de deux». Amdues van agradar, i molt, però la que les va seguir va gaduir d’un llarg i sonor aplaudiment. De títol «Racheo», Sergio Bernal i José Manuel Benítez van fer ús dels seus moviments per compassar el ritme de la música.

Del claqué al mar. La cinquena peça era el plat fort de la nit, aquella que anava a transportar el públic al mar menorquí. «Oblitus», coreografiada per Isaac Montllor, és la peça inspirada en l’exposició «Soldade» de Rashid Johnson, de la galeria Hauser & Wirth. Kayoko Everhart i Alessandro Riga, els intèrprets, van fer seus els moviments d’un Mar Mediterrani que envolta l’Illa. Arran de la inspiració en el poema de Ponç Pons «Ecce Homo», al Principal es va recitar, amb un cert aire celestial, un fragment d’aquest: «Al final sé que tot serà res i no hi ha més futur que l’oblit». Aquestes paraules van engegar un acalorat aplaudiment que va donar pas a un ràpid descans.

Després de l’incís, Lucía Campillo i Miriam Mendoza van representar «La Danza de la Buenaventura». Una altre peça clàssica espanyola acompanyada de castanyoles que elles mateixes tocaven. Els van seguir Kayoko Everhart i Alessandro Riga amb «Without Words» i Miriam Mendoza amb «La griega», que va incorporar per primera vegada lletra a la música, igual que «Cantata» interpretada per Filipa de Castro i Carlos Pinillos. La primera, en solitari, molt més dramàtica, tal i com mostraven els seus moviments.    La segona, més alegre i desenfadada, va acabar amb un  petó sobre l’escenari que va  meravellar al públic.

Finalment, la dècima peça de la nit, «En el andén». L’actuació de Sergio Bernal i Joaquín de Luz va fugir del que s’havia vist fins el moment. L’escenari era una andana de tren, hi havia maletes, una ràdio, un banc i un cartell que posava «Grand Central». Els dos ballarins van actuar com si fossin al menjador de casa seva, acompanyant els seus moviments amb les sabates de claqué.

Semblava que el tren partia amb la vetllada, però faltava la gran sorpresa. A ritme de Jaleo i dels entusiastes aplaudiments del públic, els ballarins es van anar acomiadant amb els seus millors moviments. La Gala de les Estrelles de la Dansa va confirmar que «Menorca está de vuelta», el títol de l’actuació més sorprenent.