Grans veus per a un concert brillant de Sant Llorenç

Aquiles Machado, que obrí el concert amb una de les més conegudes àries del repertori de Puccini: «E lucevan le stelle» de l’òpera «Tosca», interpretada de manera impecable i plena de sentiment, mostrà una vegada més la bellesa del seu timbre vocal, la netedat amb la dicció, la potència i magnífica projecció de la veu i la plenitud dels aguts. En la segona intervenció solista, ja a la segona part, el tenor interpretà la coneguda romança «No puede ser» de «La tabernera del puerto» plenament matisada i vibrant, i potent en l’agut.

En segon lloc, la jove soprano Alba Martínez oferí una brillant i magnífica interpretació de la primera de les àries de la Reina de la Nit, «Der Höle Rache», de «La flauta màgica» de Mozart. La soprano amb unes extraordinàries dots per a la coloratura, va fer gala d’una impressionant tècnica vocal i d’una gran bellesa i plenitud en l’emissió de les notes més agudes, així com en l’execució de les agilitats de la difícil peça. A la segona part, la «Canción del ruiseñor», de «Doña Francisquita» d’A. Vives, amb l’agil diàleg amb la flauta, completà les intervencions solistes de la soprano.

També brillant i exquisida va ser la interpretació de «Una voce poco fa» de «Il barbiere di Siviglia» de Rossini per la mezzosoprano japonesa Aya Wakizono, una cantant de veu vellutada, intensa, de notes agudes brillants i d’un registre mitjà càlid i potent, segura i precisa en la interpretació i clara en la dicció, que feu una autèntica creació d’aquesta emblemàtica ària belcantista. La segona peça interpretada, ja a la segona part, va ser la famosa havanera de l’òpera «Carmen», resolta amb gràcia i caràcter.

Pletòric de veu, amb la potència, tècnica i claredat d’emissió a què ens té acostumats, Simon Orfila interpretà de manera esplèndida, precisa i plena de força la verdiana ària «Studia il passo» de l’òpera «Macbeth», a la primera part, mentre que a la segona part oferí una cançó que esteim més acostumats a sentir interpretada per veus més agudes, la popular «Granada» d’A. Lara, que resolgué amb rotunditat i que va fer vibrar el públic assistent.

Dos duos a la primera part i tres a la segona van completar el programa previst. El primer, el conegut com a «Duo de les flors» de «Lakme» de L. Delibes, bell i delicat, va ser interpretat amb justesa, sensibilitat i compenetració de les veus, per Alba Martínez i Aya Wakizono. El segon, «A moi les plaisirs» del «Faust» de Gounod, un duo menys conegut pel públic, va ser executat de manera vibrant, ple de força i amb el caràcter rotund que demana la peça, per Aquiles Machado i Simón Orfila. Ja a la segona part, la soprano i el tenor van cantar, amb seguretat i gràcia, «Torero quiero ser» de la sarsuela «El gato montés». El segon duo d’aquesta part va ser la popular havanera «Canta i no llores» de la sarsuela «Don Gil de Alcalá» de M. Penella, normalment interpretat per soprano i mezzo, i que en aquesta ocasió van oferir Alba Martínez i Simón Orfila en una versió plena d’elegància. La darrera obra del programa va ser «Quiéreme mucho» de G. Roig, interpretada a duo pel baix i la mezzo, cèlebre cançó que obria la porta als tres bisos que es van oferir a continuació.

Simón Orfila va explicar que durant el confinament solia cantar des de ca seva la cançó popular menorquina «Roseret de roses blanques» i que, vesins com eren, l’acompanyava el joveníssim Antoni Pons Carreras al trombó. En aquest bis, el baix va voler que l’acompanyés també Antoni Pons, que tocava amb l’orquestra, i van interpretar junts aquesta peça que el jove trombonista va interpretar de manera brillant. El punt més distès, i ja festiu, el van posar el dos darrers bisos que interpretaren conjuntament els quatre cantants: el popular «O sole mio» de Di Capua, cançó que va permetre algunes bromes de caràcter vocal, i el «Brindis» de l’òpera «La Traviata» de G. Verdi, que tanca habitualment aquest concert líric, no absent tampoc de qualque toc humorístic.

Hem de destacar també el notable treball realitzat per l’orquestra, formada a posta per a l’ocasió, que va contribuir, amb qualitat musical, conjunció i seguretat, a l’èxit del concert tant pel que fa al conjunt orquestral com en les diverses intervencions d’instruments solistes. Finalment cal posar en relleu la direcció musical d’Antoni Pons Morlà, sempre efectiva, dúctil i segura, que, any rere any, realitza una gran tasca en la preparació del concert i en la formació orquestral.