Dulce Pontes a Torre Saura

4

Descriure amb paraules l’esdeveniment d’ahir vespre a Torre Saura és una tasca impossible. Hi ha espectacles que només es poden valorar autènticament per la pell, per la de cadascú, que, a més, hi afegeix la seva interpretació personal més pregona.

És per açò que el que vàrem veure, escoltar i sentir ahir en el marc espectacular de Torre Saura de Ciutadella les persones que vàrem tenir el privilegi d’assistir-hi hauria de poder-ho gaudir tothom. Perquè és una vivència absoluta, difícilment repetible, però que tothom hauria d’experimentar com un dret per l’enriquiment personal que suposa. Aquesta cultura no hauria de ser solament per a uns pocs.

Aquest cop el diàleg entre el marc i el contingut que subratlla Pedra Viva i fa seu com a tarja d’identificació del festival s’establia als jardins de Torre Saura, la decadència romàntica dels quals acollien un espectacle total que involucrava tots els sentits.

Dulce Pontes (*Montijo, Portugal, 1969) és una artista completa i originalíssima amb majúscules. Pianista, compositora i intèrpret (vocal i corporal) és extraordinària en tots aquests sentits. Inclassificable. El món a què ella es lliura és la música en general. El seu art no té fronteres. Música és música i ella les transgredeix per confegir un nou univers de cultura musical universal. Agosarada com és, perquè pot i vol ser-ho, l’artista, que va iniciar la seva carrera amb cançons pop i es va consagrar després sobre tot com a successora d’Amália Rodrigues en l’univers del fado, renovant-lo —perquè les seves versions són sempre personals— i va seguir en aquesta línia trencadora. Si alguna paraula la defineix la més aproximada seria heterodòxia. No es deixa encasellar. Ella ha anat fent camí conjuminant cultures sincrònicament i diacrònica: combina ritmes d’aquí i d’allà i instruments antics amb moderns. En les seves composicions i interpretacions hi ressonen ecos flamencs, de jazz, tango, bolero, fado, àrabs, balcànics (búlgars), de la nova música portuguesa a partir de la Revolució dels Clavells (Zeca-José Alfonso i el reguitzell de cantautors que el van seguir: José Mario Branco, Sergio Godinho i Luis Cilia, entre altres). Sentint Dulce Pontes m’arribaven records de composicions atrevides i eclèctiques, característiques d’aquella època, d’extracció folklòrica popular o d’altres ambients socials.

Quant al seu estil, Dulce Pontes sap jugar-hi. Barreja estils amb una exquisida fluïdesa: el fado més arabitzant, amb insinuacions flamenques, desemboca en la cançó popular, això sí, amb una gran capacitat d’improvisació, en cap cas supèrflua.

L’amplíssima palestra de músics amb què ha col·laborat dona idea de la genialitat i la qualitat polifacètica de Dulce Pontes: Ennio Morricone, Josep Carreras, Andrea Bocelli, Caetano Veloso, Giorgos Dalaras, Cesària Évora, Marisa Monte, Estrella Morente, Kepa Junkera o la banda celta The Chieftains, per esmentar-ne només uns quants.

Aquesta riquesa és la que ens va oferir ahir, acompanyada del piano de cua, que va tocar a estones ella mateixa —després el tocaria Sergio Fernández—,    del violoncel de David Zaccaria, de la guitarra de Joao Domingos i de la guitarra portuguesa de Luis Guerreiro, a més de la bateria de José Pontes, el fill gran de l’artista.

Tècnicament el domini de la veu de Pontes és extraordinari: modulació, canvi de registre, de to i de volum en un segon li donen una capacitat d’expressió fora mida. I el nivell de qualitat vocal va acompanyat del seu ball i la destacable expressivitat del seu cos en general, que donen fe de la seva educació com a ballarina.

La seva finíssima oïda musical, l’amplíssima tessitura de veu... I si se li demana expressivitat, Dulce Pontes no sols és sublim vocalment: tot el seu cos, des dels peus fins a la punta dels dits, canta amb ella. La seva capacitat de comunicació amb el públic és enorme, com es va palesar en la seva interpretació de Canção do mar, o en el seu diàleg amb un cucut que va interferir en la seva actuació.

Gràcies, Pedra Viva.