Sita Muñoz s’enfronta de nou al monòleg sobre la soledat a «La voz humana»

L’actriu es posa aquí en la pell d’una dona desesperada per amor, en una actitud que avui seria de dependència o pròpia del que anomenaríem una relació tòxica. El text es va escriure l’any 1930, però la desolació de la qual parla, la soledat humana i del que som capaços de fer per tal d’evitar l’abandonament, no ha perdut vigència. Com diu Sita Muñoz, que entén així el missatge del text, tots som vulnerables en determinats moments de la nostra vida, fins i tot, per acabar víctimes d’un estat psicològic similar.

Què li representa enfrontar-se a aquest monòleg tan intens?
—Jo vaig néixer actriu, potser de la mateixa manera que uns altres neixen amb els ulls blaus. De petita, ho tenia clar, amb una fantasia molt particular i amb ganes de sortir a programes com «Aplauso». Al centre de Sant Miquel de Ciutadella, de ben joveneta, ja vaig fer teatre. Actuar em surt d’una manera bastant natural, tot i la por prèvia i el respecte per l’actuació.

Gaudir, un cop ja en el paper, compensa tots els nervis?
—Sortir a escena requereix estar molt connectada amb tu mateixa i molta concentració. Aquí, represento sola el text, vestida només amb una bata dalt l’escenari, amb la llum que m’enfoca, durant pràcticament una hora. Em fico intensament en el paper per aconseguir fer arribar a la gent del públic la vida que estic representant. En aquesta obra es pot dir que som tres: jo, fent de Júlia; el telèfon, representant el diàleg de l’interlocutor amb el qual se suposa que estic parlant, i el públic.

Com és aquesta interacció?
—El públic també et dona alguna cosa durant la interpretació; també intervé, encara que sigui amb la seva escolta, amb el seu silenci. De tal forma que es crea un diàleg també amb el pati de butaques. El seu feedback és essencial.

Descriu un tipus de relació bastant freqüent.
—Els estats d’enganxament emocional o de dependència. Júlia està esperant una cridada que sap que serà la darrera que tindrà amb la seva parella. Ni ella sap partir, ni tampoc ell, perquè encara que figura que ja està amb una tercera persona, és incapaç de desenganxar-s’hi i penjar definitivament el telèfon. Hi ha aquesta necessitat mútua, en un estat que és antic, que no és nou, i que té a veure amb les nostres mancances com éssers humans.

Què li ha aportat el text?
—Descobrir que no estem enfora de res, de cap estat psicològic, i que tots podem passar per una situació similar. El més dur és arribar a entendre el personatge. Però tots en soledat ens hi podem identificar o ens hi hem identificat en algun moment de la vida. El personatge és una persona que mostra en públic la seva soledat. I la soledat és una cosa que patim tots. La generositat del teatre és que mostra aquestes coses tan íntimes i universals. Tots podem ser Júlia en un determinant moment, homes o dones.

Com va sorgir la idea de fer aquesta obra?
—En plena pandèmia, en Joan (Taltavull) em va dir: «Tenc ganes de dirigir». I jo tenia moltes ganes d’actuar. Vàrem cercar un text que no fos massa complicat de cara als assajos, en aquella situació, i que poguéssim muntar nosaltres dos. Aquest era relativament fàcil, com a monòleg, amb l’actriu principal sola amb un telèfon.

Com valora la direcció de Joan Taltavull?
—Som amics, socis, veïns... Però li tenc un respecte absolut, en el bon sentit, quan em dirigeix. Tot i la confiança absoluta d’amics, aquí, m’impressiona. És un director molt concret i molt exigent. I això m’encamina molt bé en el personatge. Li tenc respecte, però, sobretot, una gran admiració, per la seva trajectòria i la manera única de fer artísticament. I li estic molt agraïda per aquesta confiança cap a jo com a actriu.