Joan Soler: «Tots tenim un arxiu entre les nostres mans, el mòbil»

Vostè afirma que tots som arxius, per què?
— La idea principal és trencar la imatge clàssica dels arxius com a un espai en el qual s’hi guarda documentació normalment en format paper i que, a vegades, en l’imaginari popular és un lloc més aviat obscur, tancat, ple de pols. Qualsevol persona té necessitat d’arxiu i es demostra en què tenim un mòbil    i que portem a sobre aquest arxiu constantment, les nostres imatges, els nostres correus, els nostres amics, la nostra vida personal, etc. Trencar la imatge clàssica que els arxius són el final de la producció de coses en una administració o una empresa i que normalment està guardada -o malguardada- en un racó, tots tenim un arxiu entre les nostres mans i ara el tenim parlant vostè i jo per telèfon. I açò és la demostració clàssica que tothom té aquesta necessitat d’arxiu, sabem que la memòria és feble, la pròpia memòria a mida que ens fem grans mostra llacunes, fent interpretacions esbiaixades.

Com es pot obrir un arxiu a la societat?
— La digitalització dels arxius documentals ha estat el primer pas per fer un exercici d’obertura, des que es va instaurar el sistema democràtic a finals dels anys setanta que hi ha hagut una transformació majúscula dels arxius. Tot i així, hem anat a poc a poc, però s’han aconseguit moltes coses, que els arxius s’obrissin al públic, que el públic no només fossin especialistes en història o investigadors i que també el ciutadà s’hi pugui adreçar a resoldre moltíssims problemes. També hem aconseguit, com que els volums de paper són molt grans, mirar de digitalitzar allò que pot ser reutilitzat i pot ser d’utilitat per al ciutadà, perquè ho pugui consultar còmodament des de casa i no s’hagi de desplaçar físicament als arxius; per tant, les innovacions tecnològiques han estat pensades per afavorir constantment l’accés.

Així es perd el romanticisme de connectar físicament amb èpoques pretèrites.
— Consultar físicament els documents és una experiència cultural,    és també l’experiència que provoca enfrontar-se una persona del segle XXI amb una documentació que pot tenir cent anys o més, hi ha un procés d’experiència, un glamur, unes emocions, un impacte cultural, aquest punt hem mirat de no perdre’l mai tampoc, sobretot en els arxius d’àmbit històric. Els arxius històrics se n’adonen que si només vivim de l’experiència més evocativa o contemplativa de la documentació no és suficient, tenim la convicció de que podem anar molt més enllà d’aquesta primer emoció i tenir una funció social molt més compromesa amb els ciutadans. En els darrers deu anys tots els arxius històrics estan mirant de fer el pas cap el que s’anomena arxiu social.

I en què consisteix?
— Que tot allò que tens ben conservat i tractat doncs tengui un sentit, preguntar-nos perquè ho estem conservant i contestar que pot servir perquè un grup d’estudiants tengui un període històric, pot servir perquè un col·lectiu o un moviment social s’hi pugui sentir reflectit i la seva memòria ben preservada i ben tractada, com els moviments feministes o lgtbi, gent que ha estat infradocumentada en la documentació que clàssicament es troben als arxius històric. Mitjançant aquesta idea d’arxiu social i d’obertura també en aquest àmbit que va més enllà de l’experiència cultural, mirem de cobrir el que són els biaixos, les mancances d’aquests arxius històrics, que van néixer al voltant d’una institució i són la memòria d’aquella institució, quan passam a ser arxius més generalistes com a equipament cultural llavors es quan comencen a rebre documentació de personalitats, grans institucions, però faltava un procés democratitzador en aquest sentit. I amb la idea d’arxiu social, que és qüestió de fa deu anys, estem mirant de tenir un impacte ciutadà una mica més ampli.

Què opina sobre la memòria històrica i la democràtica?
— Açò de memòria és com una lluita entre identitats. Memòria històrica per definició deriva del concepte patrimoni històric i va molt vinculat també per definició jurídica al que seria identitat de les institucions i de certes personalitats. Quan passam a memòria democràtica el que es vol és recuperar memòries de persones que han estat fora dels arxius i no han estat reconegudes com a part del col·lectiu ciutadà o social, persones excloses que necessiten fins i tot una reparació en el cas de la memòria democràtica, persones que han estat maltractades pels sistemes polítics i socials i que ara han de ser reparats d’alguna manera, moralment si més no. Però sí que és cert que tot això està generant un gran maremagnum de disputes sobre quines són les identitats que han d’estar conservades als arxius. A partir d’aquesta certesa pots començar després a reconstruir les identitats, primer col·lectives i després individuals, però llavors hi ha l’ús del concepte de memòria, hi ha la memòria entesa des d’un punt de vista professional o vital de cadascú i després hi ha l’ús polític que se’n fa del concepte de memòria i que cadascú mira d’escombrar cap a casa seva, és un camp de batalla existent i que existirà sempre.

Per tant, què destacaria de la conferència d’aquest dijous al capvespre?
— El que més m’interessa és explicar aquesta vocació de servei social dels arxius, que no se’ns vegi simplement com a guardians de la memòria del patrimoni i que custodiem tresors, aquesta banda a mi sempre m’ha acabat incomodant, el que veiem els arxivers cada dia és una quantitat d’informació i de necessitat d’informació cada vegada més actual que no pas antiga, gent que busca certeses i en aquest sentit els arxius volem convertint-nos en centres de referència, que en certa mida ja ho som. Es sol dir que aquests documents estan a l’arxiu, molts ciutadans que no coneixen l’àmbit dels arxius de seguida li dona confiança, i a vegades la sensació de que això ho ha dit tal periòdic ja genera més dubtes. Tant els arxius com la premsa mirem de ser centres de referència d’aquesta certesa basada en fets i en això tenim compromisos compartits periodistes i arxivers.