Aquest divendres fosquet, a l’Illa del Rei, començava a caminar l’edició d’enguany del festival Pedra Viva i ho feia amb un espectacle de dansa contemporània i teatre d’objectes que protagonitzava i signava la ballarina italiana Federica Porello. Porello ha treballat i beu del treball coreogràfic de Mal Pelo i de Zoo/Thomas, i incorpora textos del libanès Etel Adnan, del britànic Tim Ingold, de l’italià Ítalo Calvino o de l’irlandès Samuel Becket, entre d’altres. L’espai sonor és de Fanny Thollot i la construcció d’objectes de Pep Aymerich.
«Observar cada cosa, una tras otra, comparar una con otra, una con todas, todas con todas y decirse ¡sí! ¡Es posible!».
A «Nowhen» les coses prenen el centre i el concepte, i les paraules, els moviments, els sons, giren al seu voltant i dibuixen l’espai, el construeixen. No importa el què ni cap a on, importa l’ara i el que s’esdevé en aquell moment. El moviment de la ballarina també adopta aquesta immediatesa i a voltes sembla que el seu cos i el cos mòbil articulat de fusta que maneja fossin perllongacions l’un de l’altre. Crear l’espai per fer-lo i desfer-lo, per trobar un objectiu que es clou en ell mateix, i tornar a començar de bell nou, com la vida, com el quotidià. Una ràdio, que va emetent aleatòriament diversos missatges de tota mena, també simbolitza aquesta deriva instantània del viatge a què ens convida.
«Encender la radio, escuchar noticias, medir la tensión del aire. Apagar la radio y acordarse de no olvidar».
L’observació de la concatenació d’accions que hom realitza en la inèrcia diària i aïllar aquestes accions per portar-les a la centralitat de la mirada artística és el que les singularitza. Allò que fem sense donar-li importància, com mirar el cel, o netejar la casa, o regar les plantes, ens fa ser poc o gens conscients de la singularitat dels núvols, de la idiosincràsia de l’espai que habitem o del jardí que ens envolta. Porello dota de consciència aquestes petites coses i allò efímer conviu amb la gravetat. El seu moviment, net, precís, preciós, com d’una branca que cau, o es mou, o es trenca, arrítmic i imprevisible, resulta fonamental per traslladar l’abstracció a què ens convida i fer-nos arribar, ni que sigui quasi oníricament, el perquè d’aquest «Nowhen».
«Encontrar un agujero en la pared detrás del cual están pasando cosas extraordinarias»
Avantguarda escènica en un espai natural, amb la mar encalmada del port de Maó com a marc incommensurable, i en el context d’un indret que acull art contemporani de primera línea. Veritablement, una combinació difícil de trobar arreu i que a Menorca es produeix de forma gairebé màgica i inexplicable. Saber trobar aquesta connexió també és un acte artístic. Enhorabona al festival Pedra Viva. Veurem amb què més ens sabeu sorprendre!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.