El concert de Villa Jardín es trasllada al Llatzeret i es tanca un cicle

El concert del Llatzeret venia a tancar un cicle brillant amb la incorporació del piano de Villa Jardín a l’illa del port de Maó. I el concert de diumenge vespre suposava el traspàs de l’instrument a un nou indret que, esperem que no només simbòlicament sinó efectivament, vengui a ser la continuació d’unes vetllades que tan amorosament s’han cuidat al llarg de tot aquest temps.

Veritablement, tant el repertori escollit com els intèrprets, no podien ser un millor tancament per una nit que lluïa preciosa a l’illa màgica del Llatzeret, tot transformant la gran sala de conferències (seu habitual de l’escola de salut pública) en un magnífic auditori, l’acústica del qual va donar bon testimoni de les seves magnífiques possibilitats per a l’art d’Euterpe.

Començava el concert amb una obra per a dos violins, Op. 99, núm. 2 en Mi bemol Major, de Joseph Haydn, autor molt representatiu del període del classicisme. Seria l’avantsala per donar pas a continuació al romanticisme. Una violinista i l’altra van deixar palesa la seva gran qualitat i compenetració i el temperament de grans instrumentistes que atresoren.

Seguia el repertori amb la Sonata per a violí i piano núm. 5, en Fa Major, op. 24, de L. V. Beethoven, en quatre moviments, coneguda com «Primavera» pel caràcter de la peça. Té moments de lirisme desbordant, com el de l’Allegro inicial, i fins i tot d’humor, com en el moviment núm. 3 de l’Scherzo. Petitdemange i Víctor del Valle van estar esplèndids i ens van oferir una interpretació sentida, delicada i molt matisada. Van desplegar el seu virtuosisme, un i altre, i la seva complicitat va quedar palesa al llarg de tota la peça.

Seguia la Fantasia en Fa menor D. 960 per a piano a quatre mans de F. Schubert, protagonitzada pels malaguenys germans del Valle. Es tracta d’una de les obres més importants de la producció schubertiana. Algun musicòleg l’ha descrita no només com la seva millor obra sinó també la més original. La va compondre el mateix any de la seva mort, el 1828. Fou una autèntica delícia escoltar i veure com ambdós pianistes es fusionaven en un de sol al llarg dels 4 moviments que conformen l’obra. Els vint dits dels dos músics, com si d’un centpeus es tractés, viatjaven veloços i precisos pel teclat en un veritable esclat de coordinació i comunicació. Es diria que els seus pulmons, els seus cors i tot el seu cos també tocaven plegats perquè la respiració i la fusió foren perfectes. Sens dubte un moment preciós i emocionant de la nit de diumenge.

Es tancava el programa amb una peça de Schumann, Sonata per a violí i piano en La menor, núm. 1, op.105. Al llarg dels tres moviments de la composició, Valderrama i Luis del Valle deixaven constància de la seva compenetració i de l’energia de la seva interpretació.

Com a bis, i per tancar la nit, tots quatre ens oferiren una versió reinterpretada d’un Klezmer, un gènere musical ètnic de les comunitats jueves d’Europa de l’est. Es tracta de música de ball per a celebracions i bodes. Un bis energètic, divertit, exuberant i que va deixar el públic que omplia l’auditori amb el somriure als llavis i l’aplaudiment a les mans, tot oferint el seu agraïment a un concert que ens regalaren els quatre magnífics músics protagonistes. Un gran plaer! Gràcies a tots de nou i a l’organització per tan magnífica vetllada.