«Graduaràs la llum/ i tu seuràs a l’ombra./ Si obres o bé ajustes porticons, /si corres una mica les cortines». Podríem bé emplaçar aquests versos de Joan Margarit en el començament del concert que aquest dilluns congregà nombrós públic en el Claustre del Seminari de Ciutadella en el marc del segon concert programat dins la 51ena edició del Festival de Música d’Estiu organitzat per Joventuts Musicals de Ciutadella. I és que el prestigiós pianista i compositor Albert Guinovart i l'elogiada flautista Elisabet Franch obriren el recital amb la peça titulada «Quatre preludis de llum», composta pel propi Albert Guinovart i adaptada per a diversos instruments preferentment de vent, que ens transportà amb una expressivitat i simultaneïtat musical exquisida des de l’eixir parsimoniós d’un nou dia fins a l’ocàs iniciàtic de la nit. Posar llum, seure-hi i gaudir de la resta del programa que, més enllà d’una acuradíssima interpretació, denotà en tot moment la complicitat entre els dos músics.
Ben mirat, els intèrprets oferiren un programa eminentment romàntic, atès que totes les peces escollides daten d’entre finals del segle XIX i principis del XX, peces de remarcat caràcter lliure en les quals cada compositor investiga lliurement els timbres individuals i es sent lliure de crear la seva pròpia forma de composar.
De ple instal·lats, doncs, en aquesta llum mutable, se’ns regala la interpretació de la «Sérenade aux étoiles», de la compositora parisenca Cécile Chaminade, composició elegant i plena de melodies meravelloses que mostren un emocionant legato per al qual és necessari un especial virtuosisme en les dinàmiques de la flauta que Franch demostrà amb escreix mitjançant l’execució de legatos i pianissimos en el registre més agut de la flauta.
Ombres apassionades i fugaces, sensualitat i brillantor són els atributs que la «Sonata per a flauta i piano» de F. Poulenc que Elisabet Franch executà amb naturalitat i certa sofisticació. Tot i portar el títol de sonata, la peça no pretén ser-ho formalment i és l’absència d’unitat la que marcà la peça, esdevenint la flauta l’estrella absoluta, amb el teclat en un paper secundari.
A continuació, l’anvers i el revers de la llum amb, per una banda, una narració musical de caire marcadament sensual com és la «Chanson Arabe» de Rimski-Korsakov, executada amb la sinuositat necessària per entreveure en el so de l’instrument l’encarnació sonora de Franch en la filla del visir, essent de cop Sheherezade, i, per l’altra, l’ària de Lenski de l’òpera «Eugène Oneguin» de Tchaikovski, en què l’intèrpret va aconseguir transmetre tota la càrrega de recança i dolor per l’amor perdut a través de la cadència dramàtica de la melodia i la riquesa de les tonalitats en el registre més baix.
En l’adaptació per a flauta de la «Introducció i Rondó Capriccioso» de Camile Saint-Saëns, dedicada al seu amic i prestigiós violinista Pablo de Sarasate, sens dubte es va aconseguir mantenir el públic en tensió des de la primera nota: després d’un inici un tant melancòlic, Franch conquerí l’auditori amb el color del pas ràpid de les notes, esmolat per la facilitat de la solista en saltar fàcilment octaves per a afegir virtuosisme i textura a la composició. Expressivitat fresca que, segons ens arriba, va ser escrita per a lluïment tant de l’instrument com del músic. Ens arribà de la mà d’Elisabet Franch amb l’expressivitat fresca i elegant que molt possiblement desitjaria el compositor francès. Endemés, en el «Rondó Capriccioso» el virtuosisme i el ritme fou gairebé veloç.
Ginovart, exquisit en tot moment, i Franch van cloure el concert amb la «sonata número 2 en La major» de Edward Grieg, creada en motiu de les seves noces quan el compositor comptava només 25 anys d’edat. Una tria oportuna en què Franch, després de la introducció marcadament trista, s’entrega amb entusiasme a la disbauxa de la dansa que ens retrotreu al folklore noruec. I és així com es tancà el cercle de música i llum esdevenint una sola cosa: intensa, esbiaixada, desfermada, nostàlgica, difuminada... Un diàleg entre Guinovart i Franch ple de complicitats fetes bellesa que només la música pot transmetre: «obriràs les finestres/perquè la cambra s’ompli de la música/que fa la llum en colpejar el silenci».
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.