Hi ha confusions que són meravelloses. Vet aquí que una vegada els pares d’un fillet escocès van agafar per error un vaixell que els va dur a Menorca i no a Eivissa com tenien previst. La família va quedar al poble més petit de l’illa, i el fillet va començar a estudiar guitarra. Va continuar la seva formació a la famosa Royal Academy of Music a Londres. Posseïdor d’un talent extraordinari, va guanyar prestigiosos concursos que el van llançar a fer carrera com a concertista internacional. Treballador curiós i incansable va gravar desenes de discos, i per un d’ells va ser guardonat amb un Grammy. Aquest fillet és avui en dia un artista de talla mundial que manté un vincle molt estret i especial amb la nostra illa. «Fill adoptiu» des Migjorn Gran, no podia faltar a un festival on els músics menorquins són les estrelles. Senyores i senyors en peu, avui actua David Russell.
L’escenari per un concert de tal magnitud tampoc podia ser un altre que el Teatre Principal de Maó. Només pel personatge ja hi valdria la pena assistir però el programa és també un gran al·licient. És eclèctic i interessant. Combina peces originals amb arranjaments, arxiconegudes amb altres acabades de rescatar, autors consagrats amb novells, estils clàssics i altres de més populars… Un crisol musical que ens permetrà apreciar una de les grans virtuts de Russell: la seva capacitat per entendre cada època, cada compositor, cada peça i transmetre al públic aquest coneixement amb les dosis més elevades de musicalitat. Per si això fos poc, Russell construeix un context amb explicacions planes i molt personals de cada partitura, mostrant que les seves vessants com a pedagog i investigador són tan riques com la d’intèrpret.
Les «Campanas del Alba» del compositor i guitarrista espanyol Eduardo Sainz de la Maza (1903 - 1982) obren el concert. La peça explora les sonoritats més originals a partir d’un ostinato que deixa entreveure ressons amagats i colpidors. La interpretació de Russell extrau de la peça un estrany magnetisme que arrossega la congregació cap a una església d’acords i melodies trencades.
Canvi d’escenari amb una «Sonata barroca» del venecià Benedetto Marcello (1686 - 1739). Coetani de Vivaldi i Albinoni, per pressions paternes no va dedicar-se de forma professional a la música, però així i tot és un dels compositors més destacats dins del conegut com estil venecià. Russell és exquisit en l’expressivitat de curt alè i totalment precís en els jocs contrapuntístic que proposa Marcello.
Tornem al segle XX amb la «Suite valenciana» del compositor i pedagog valencià Vicent Asencio (1908 - 1979). Alumne de Joaquín Turina (1882 - 1949, Asencio va impulsar, junt amb altres joves músics valencians, un corrent estètic que «aspirava a fer un art musical valencià vigorós i ric». Russell, que va conèixer el compositor, ens regala una versió neta i fluïda, expressiva en la «Cançoneta» i vibrant en la «Jota valenciana» final.
Per concloure la primera part una peça descoberta fa pocs anys, les «Variations brillantes op. 3» del poc conegut Bernhard Lackenbacher (1793 - 1858). Contemporani de Paganini, el compositor vienès escriu un tema i variacions amb un estil plenament decimonònic. Música de saló, elegant i virtuosa, que Russell sap interpretar amb amb gust i equilibri.
Uns minuts de pausa no ens basten per pair el desplegament tècnic, artístic i humà que acabem de gaudir, però Russell torna a ser a l’escenari per començar la segona part.
L’any 2019 el guitarrista i compositor Giacomo Susani (1995) va escriure «The Blue Madeleine». Com ell mateix explica la partitura «s’inspira en el tema de la memòria i com aquesta influeix i configura la sensibilitat i el paisatge emocional de cadascú en el seu present». Durant una classe li va mostrar a Russell, que va quedar impactat per «la imaginació, la bellesa i l’emoció de la música». Poc després Susani dedicava l’obra al seu mestre que avui ha tret tot el suc possible a aquesta pàgina, onírica i suggerent.
Amb els valsos de «Pienso en ti» i la sonata «Al fin solos» del guitarrista i compositor Carlos García Tolsa (1858 - 1905), Russell reivindica a un d’aquells músics maltractats per la història. Tolsa va néixer a Albacete però va viure i treballar a Argentina i Uruguay. Igual que el seu contemporani Francisco Tárrega (1852 - 1909) va desenvolupar una gran carrera artística i pedagògica, però a diferència del músic castellonenc, a Tolsa no li va bastar per ser reconegut i valorat.
Abans del darrer bloc de peces, una sorpresa: «Granada» (Serenata) i «Asturias» (Leyenda) d’Isaac Albéniz (1860 - 1909), que Russell va aprendre a Menorca quan era un infant. Concebudes per a piano, en les mans de Russell semblen pensades per a guitarra. Mai unes peces tan sentides havien sonat tan renovades.
Ara sí acaba el programa oficial, amb una petita selecció del repertori que va explorar en el seu treball discogràfic de 1998 «Message of the Sea: Celtic Music for Guitar». Després de la ballable «Bolt the door», la serenitat de «Morag» desemboca en l’animada «Gurty’s Frolic».
El Principal ovaciona en peu a un Russell que encara ens ofereix una tendra cançó escocesa i «Recuerdos de la Alhambra», un clàssic popular de Tárrega.
Després de quasi dues hores d’una interpretació que acaricia la perfecció ens quedem sense adjectius. Tancarem amb les paraules d’un altre mite de la guitarra com és Andrés Segovia (1893 - 1997): «la guitarra és l’instrument més fàcil de tocar i el més difícil de tocar bé». Nosaltres hi afegirem que fer-ho com ho fa David Russell només està a l’abast dels escollits per les muses.
La setmana que ve el festival continua amb Pura corda al claustre del Museu de Menorca. Quartets dels Mendelssohn amb perspectiva de gènere, no hi podeu faltar.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.