Cadascuna de les tres romances ens van transportar a un món delicadament relatat per la compositora. A la primera romança, que sembla sortida talment d’un somni, la seguia un allegretto molt juganer, imitant sons de la naturalesa amb trinos al clarinet de Joan Estellés que Isabel Fèlix, al piano, responia amb una gran capacitat de diàleg musical. La tercera romança utilitza recursos virtuosístics d’una manera tan natural que passa desapercebuda: frases musicals llargament sostingudes i cantades pel clarinet, que requereixen un bon domini de l’aire, i una part pianística amb enrevessats arpegis només a l’abast tècnic d’una gran virtuosa com fou Clara Schumann i a qui la nostra estimada pianista menorquina fa justícia.
A Clara Schumann la seguia el seu marit, Robert, amb una obra per a violoncel i piano que representa molt bé l’esperit i la visió artística del compositor. Robert Schumann va ser, abans que músic, un home de lletres, i la seva principal innovació compositiva fou treballar en una profunda simbiosi amb la paraula escrita. La seva música reflecteix la bellesa lírica i emocional de la poesia. Amb aquestes 5 Stücke im Volkston (5 peces en esperit popular) transforma unes melodies d’inspiració popular en poemes musicals que abasten des de la profunditat de sentiments que ens suggereixen les seves harmonies molt elaborades, fins a gestos satírics i moments plens d’èpica.
Robert Schumann és un dels responsables de fer del violoncel un dels instruments estrella del Romanticisme. Amb aquestes cinc peces, José Mor explorà les diferents vessants expressives de l’instrument: des dels baixos més rústics als aguts més refinats i el registre mitjà profundament emotiu. Tot mentre Isabel Fèlix construïa el marc harmònic amb dosis iguals de sensibilitat i força.
Clara i Robert Schumann han passat a la història com una de les power couple més influents del seu moment. Una parella excepcional formada pel talent genial de Clara i la sensibilitat i imaginació desbordant de Robert. Com comentava Isabel en la introducció al concert, l’any 1853 un jove Johannes Brahms va ser acollit pel matrimoni durant un mes en el qual van intercanviar idees musicals i artístiques. A partir d’aquí van establir una amistat personal de per vida.
El trio per a clarinet, violoncel i piano de Johannes Brahms és una obra de maduresa que conté tota la profunditat emocional que caracteritza el compositor. Després d’una aturada compositiva, Brahms va conèixer un dels clarinetistes més influents de l’època, qui estava fent canvis tant en la tècnica com en la construcció de l’instrument per a desenvolupar les capacitats expressives del clarinet. Les possibilitats de sostenir notes molt més llargues i una major varietat tímbrica van inspirar Brahms a escriure aquest trio i d’altres obres importants per a clarinet.
Destaca d’aquest trio el segon moviment en el qual Brahms utilitza el so vellutat del clarinet com un símbol de l’estima i tendresa que sentia cap a Clara.
Als sons càlids del clarinet de Joan Estellés, s’hi sumava la fondària i solidesa del violoncel de José Mor. Isabel Fèlix destacà per la seva rica creació de textures i diversitat de colors en el piano.
De bis i per arrodonir el concert, el trio va interpretar l’Scherzo del Trio per a violí, violoncel i piano de Clara Schumann. Una obra delicada, lleugera i profundament inspirada per a posar la clau de volta a aquesta romàntica nit d’estiu sota els arcs del Claustre des Seminari de Ciutadella.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.