Mendelssohn & Mendelssohn

Quelcom semblant és el que ens va explicar de manera propera la primera violinista del quartet Pura Corda, abans de començar el 5è concert del 50è Festival d’Estiu de Juventuts Musicals de Maó, al fantàstic claustre del Museu de Menorca. L’agrupació destacava per un aspecte, a banda de la seva qualitat musical: la joventut. I és que, es tracta d’un grup engendrat al 2020 per iniciativa de violinista Mayumi Sargent (Mallorca) i la violoncel·lista Antigoni Seferli (Atenes), quan coincidiren en el Conservatori d’Àmsterdam amb motiu dels seus estudis d’especialització en la interpretació historicista. Això és fonamental, ja que la senya d’identitat del grup és l’exploració de les obres del segle XIX i XX amb instruments històrics, és a dir, amb cordes de budell. L’agrupació es completaria amb el segon violinista Panagiotis Charalampidis (Salònica) i Eura Fortuny (Menorca) a la viola. A la presentació, el grup va assenyalar el plaer de poder tocar per primera vegada a Menorca i a Maó, ja que la violista és originaria des Castell. Així, també es reivindicà els talents musicals de l’Illa, dels quals n’hem d’estar molt orgullosos, no en va el grup ha gaudit de beques i ha guanyat concursos.

Val a dir que, a més de l’aspecte historicista, la voluntat de posar sobre la taula les compositores, grans oblidades del repertori, és el que fa a aquest grup especial. Així doncs, sota el títol Mendelssohn & Mendelssohn es presentà un programa expressiu, profund i seriós que va captivar a tots els assistents gràcies a la magistral execució musical de Pura Corda, on la compositora del Romanticisme Fanny Mendelssohn Hensel (1805-1847) fou, en certa manera, la protagonista. La primera obra estava escrita per ella mateixa mentre que la segona li estava dedicada: un Requiem en la seva memòria compost pel seu germà petit Felix (1809-1847). Parlem del «Quartet de corda en mi bemoll major» (1834) i el «Quartet de corda n. 6 en fa menor, Op. 80», «Requiem per a Fanny» respectivament.

D’aquesta manera, el concert començà amb l’únic quartet compost per Fanny Mendelssohn, els dos primers moviments del qual són una versió reelaborada d’un esborrany de sonata per a piano de l’autora (1829). És una peça d’un estil proper al clàssic encara que amb importants tocs de romanticisme i amb certes anomalies interessants. Així, sonà el primer tema del delicat moviment d’apertura, evocador d’esperits lleugers, amb una dinàmica fuga i rumors agitats. Seguidament, escoltàrem l’Alegretto juganer, enèrgic i brillant, que recorda la conegudíssima «Campanella» de Paganini. El clímax i centre emocional de l’obra esdevingué a la «Romanza», un moviment àmpliament expressiu, amb una melodia tímida i melancòlica, on el grup mostrà la seva sonoritat més dolça. Finalment, s’interpretà l’Allegro molto vivace, amb un començament lluminós i vigorós, però evocatiu també del caràcter fosc i enigmàtic dels altres moviments.

El reconeixement del públic -que era notori, quasi totes les cadires ocupades- fou merescut, després d’aquesta interpretació del que és un dels primers quartets de corda supervivents escrit per una dona.

Després de repassar l’afinació, més complicada amb aquest tipus de cordes, els músics reprengueren la concentració per enfrontar amb la serietat requerida la pròxima obra: el «Quartet en Fa menor», el darrer que Felix Mendelssohn composaria complet, ja que també ell morí aquell mateix any per una hemorràgia cerebral, igual que la seva benvolguda germana.

Al claustre del Museu, rodejats per voltes de creuria i imponents pilastres, sonaren els tremoli misteriosos que donen pas al començament d’aquest «Requiem a Fanny». Encara que amb indicis de cert consol, és impossible no albirar l’angoixa i la tempesta interior que aquesta obra evoca des del principi, pròpia de qui sobreviu a un ésser estimat. És, per tant, una de les obres més obscures del repertori mendelssohnià, que sol destacar per la lluminositat compositiva. L’Allegro assai fou interpretat amb tota la seva brutalitat sincopada i terrible, seguit de l’Adagio, que lluny de trobar qualque engruna d’esperança, és un moviment molt sentit, elegíac, on continua present la sensació de tristesa general. Tota aquesta reflexió en forma de música acabarà amb el Finale: Allegro molto, on Felix Mendelssohn reafirma la torbació de l’esperit, acabant de forma crua i inalterable.

El final corprenedor, de gran força i amb una gran potència en la interpretació per part dels components de Pura Corda, va provocar uns forts i agraïts aplaudiments del públic, de manera que els músics ens obsequiaren amb un encore: el darrer moviment d’un quartet de corda del poc conegut compositor croata Juro Tkalčićaixí, després d’un programa intens i seriós, el concert es va tancar amb l’alegria festiva que es desprenia d’aquest «Arabeske». Foren nombrosos el bravi escoltats, i és que l’energia i bellesa que es genera amb la música de cambra, amb la gran complicitat entre els músics, mirades i gestos, és sens dubte especial.