Irene Mas i Marc Serra, la força de la paraula

Si el dia anterior el Cor Jove Nacional de Catalunya ens havia enamorat amb la qualitat dels matisos i la seva proposta, la segona cita va mantenir una línia ascendent, esdevenint una nit de bellesa en majúscules. En un escenari del Claustre del Seminari preparat de nou per acollir el recital de lied de la soprano mallorquina Irene Mas i del pianista barceloní Marc Serra, tot va fluïr des del primer instant.

El duet format pels dos joves intèrprets ja compta amb una trajectòria que els ha portat, aquest darrer any, a festivals de renom internacional com l’Oxford Lieder Festival o el LIFE Victoria Lied Festival de Barcelona. Mostra d’això és la quasi perfecta simbiosi que formen plegats, en una mateixa idea d’enteniment de la musicalitat de les paraules, el gest i l’accentuació. Per separat, Mas compta amb una versatilitat vocal que abraça des del repertori medieval fins al contemporani, essent assídua a temporades d’òpera com la passada del Gran Teatre del Liceu. Per la seva banda, Serra ha emprès la seva carrera com a solista amb recitals recurrents a diversos festivals i escenaris com el del Palau de la Música catalana.

Entrant de ple en el contingut de la nit, el recital es va convertir en una mena de massatge auditiu d’alt voltatge des dels primers versos dels Sechs lieder op.48 del compositor norueg Edvard Grieg. Sis peces breus composades entre 1884 i 1889 i amb textos de diversos literats alemanys, com Heinrich Heine, entre d’altres, en les quals el duet hi va imprimir el caràcter i subtilesa adients, mostrant un clar domini de l’expressió i dramatisme del text. Seguint amb una primera part enmarcada en autors de l’escola alemanya, va ser el torn del Nachtlied op.71 i del de «l’amant escriu» (Die Liebende schreibt) de Félix Mendelssohn. Dues declaracions d’amor musicades de les quals el duet va saber transmetre el rerefons del missatge amb un clar domini dels timbres, les intensitats i els colors de cada moment.

Per tancar-la, no hi podia faltar un dels autors icònics del lied alemany, Franz Schubert, amb «a la Lluna» (An den Mond) op.57 i «Gretchen a la filadora» (Gretchen am Spinnrade) op.86, intuitius els intèrprets amb els ritmes diversos de la peça i recurrents -com en el cas de la màquina de filar- i l’adient caràcter. Una primera part en la qual la soprano ja havia mostrat tota la seva agilitat, coloratura i col·locació de la veu per encandilar els presents que respectaren amb un silenci quasi místic la concatenació de peces i la reverberació de les síl·labes, acabant amb llargs aplaudiments.

La segona part no canvià de registre però si de temàtica dels textos i de llengua, fent un repàs pel lied francés de la mà de «Enfant, si j’étais roi» (Infant, si jo fós rei), del compositor austrohongarès Franz Liszt -altre autor icònic del lied- i de quatre cançons d’amor del compositor veneçolà, però format i criat a París, Reynaldo Hahn.

El nivell de la interpretació anar incrementant en aquesta segona part i mitjançant el diàleg de principi a fi entre veu i piano o piano i veu, Serra demostrà al llarg del recital el seu domini del gènere i la sensibilitat i íntima relació amb la tecla, acurant cada timbre i repòs. L’amalgama dolç amb la soprano mostraria tota una paleta de registres i intensitats de connexes vibracions.

Posant la mirada cap al final, arribàrem al darrer autor d’aquesta proposta liederística amb els poemes musicats d’Eduard Toldrà, nat a Vilanova i la Geltrú, qui és considerat el pare del lied català dins d’aquesta corrent lírica europea del s.XIX. «Abril», «Maig» amb text de Trinitat Catasús; «Recança», de Josep Carner; i «Cançó de l’amor que passa», de Tomàs Garcés, fou la selecció del duet. Potser donada la proximitat imaginativa del contingut dels versos i la pròpia llengua de parla que és comuna a nosaltres, el missatge fou encara més clarificador en aquesta part i la música acompanyant enlairà cada una de les estrofes. No fa falta anar massa lluny per gaudir d’un alt nivell musical i bona literatura. Els autors musicats per Toldrà i el duet Mas - Serra en són un bon exemple.

Els llargs i fervorosos aplaudiments del públic, deleitats per la musicalitat i compenetració dels intèrprets, ocasionaren dos bisos del mateix Toldrà: «Camins de fades» i «Cançó de l’oblit», també amb lletra de Garcés. La lírica la tenim ben arrelada i un regal com el descrit és acollit amb simpatia.

La paraula, el mot, cantat en llengua vernacle és ric en matisos, timbres i colors, ferma o dolça en la dicció i musical en si mateixa. Quan juntem doncs música i text sorgeixen coses meravelloses com les cançons. I si aquestes són d’un alt nivell poètic i interpretatiu, el resultat n’és màgic. Com la nit del passat dilluns al Claustre del Seminari.