‘Nomeolvides’ d’Àlvar Triay: emoció i veritat

Àlvar Triay parteix d’una vivència i història personal per, des d’aquí, arribar a l’universal: els dubtes, la por, la recerca de la pròpia personalitat, el dolor de la pèrdua, la dificultat d’estirar la vida cap endavant, la honestedat amb un mateix… I ho fa amb humor, amb amor, amb ironia, amb elipsis clamoroses i respectuoses alhora, amb crítica i autocrítica, amb bondat i amb sinceritat, despullant-se a ulls de l’espectador en un exercici de veritat escènica que converteix l’obra en una proposta valerosa.

El motiu de tot plegat és el record degut al germà bessó de la seva mare, es conco en Sales, però aquest fil es va diversificant per parlar-nos de la seva pròpia vida, que pot esdevenir la de molts altres també des del moment que la veiem objectivada sobre l’escenari (heus aquí la força del teatre). Així, Triay construeix una dramatúrgia que cristalitza en diferents plànols: que recull l’anècdota i la porta a primer pla; que sap explorar allò que d’universal té el quotidià; que incorpora allò tràgic en creixement personal i en autoconeixença; que esquitxa de riures i acludades d’ull el que ens és comú; que envaix els ulls de salabror sense arribar a la llàgrima viva, perquè tot d’una introdueix el gir precís per no caure en el melodrama. Que recrea, al cap i a la fi, la tragicomèdia de la vida des d’una mirada personal que extrapola allò global.

L’escenari es vesteix de forma mínima, amb un telèfon que introdueix diferents personatges referencials, diverses fotografies de presències absents, i una estructura central en forma de cames de pop que pot tenir diferents interpretacions simbòliques…, si bé és cert que, personalment, és el que menys em convenç de la posada en escena, sobretot per innecessària. La força del text i de la interpretació són prou poderoses que res superflu o «decoratiu» es fa necessari. El treball de llums és bo i suggerent, i configura adequadament l’espai escènic. I l’espai sonor ens retrotreu a referències comunes que donen el context adequat al seguit d’escenes. El vestuari compta amb un element vintage essencial, la samarreta del CD Migjorn amb el patrocini de l’antic i enyorat Bar Mediterráneo, es Medi.

Àlvar Triay fa una feina actoral plenament orgànica, en la que s’endevinen el seguit de catarsis a les que l’actor ha arribat en la construcció de l’obra i del personatge i que, un cop digerides, ens pot oferir amb tota la veritat, emoció i serenor que atorga un procés ben treballat.

En definitiva, emocionant i divertit de dalt a baix aquest Nomeolvides, un treball del que ben segur no ens oblidarem els que l’hem pogut gaudir, ja que té l’ànima i la factura del bon material dramàtic. Enhorabona i llarg recorregut a aquesta proposta tan preciosa!