Francesco Tristano, una cloenda electrònica per a Pedra Viva

El Pedra Viva és un producte de Menorca, fet des de l’Illa, amb un nodrit grup de col·laboradors i col·laboradores, voluntàries (tant amables!), mecenes, fans fidels i públic variat local i de fora. És un festival artesanal, com diu en Joan, que cerca sorprendre’ns, donar a conèixer propostes inusitades, diferents, que no tindríem oportunitat de veure si el Pedra Viva no les portés, propostes de tot tipus en marcs extraordinaris i amb un espai sempre pel talent menorquí. Encara ressona en els nostres cors el meravellós i màgic esclat de talent illenc que vam poder gaudir amb els «Pirates» de Penzance.

Les propostes del festival tenen un denominador comú: en Joan Taltavull. El gust, la delicadesa, l’elegància d’en Joan, que ens presenta petites (o grans) joies exquisides, una darrera l’altra. En totes s’intueix una recerca, un carinyo, una escolta, una tria amb un criteri clar i concís, i una qualitat que hi és sempre, fins i tot donant oportunitats a artistes novells que més tard han esdevingut grans èxits en els escenaris internacionals.

El concert, que va tenir lloc en l’incomparable marc de les porxades de l’Hospital de l’Illa del Rei, al port de Maó, va ser, tal i com és l’objectiu del Pedra Viva, una sorpresa. Per cert, i ja que estàvem a l’Illa del Rei, molt recomanable l’exposició d’enguany a la galeria Hauser & Wirth de l’artista americana Christina Quarles, en especial els seus dibuixos!

Francesco Tristano és un pianista de formació clàssica, graduat a la prestigiosa Juilliard School de Nova York, especialista en música barroca i contemporània i gran coneixedor de Bach, com vam poder escoltar aquest diumenge. La proposta d’en Francesco es va desgranar en una desena de temes en els que va explorar amb el piano acompanyat de sintetitzadors diversos universos musicals.

Tristano va interpretar amb gran virtuosisme des de fragments de les «Variacions Goldberg» de Bach fins a ambients que rememoraven alguns temes cinematogràfics amb rastres de Vangelis, sons repetitius i hipnòtics que suggerien músiques africanes, ritmes setenteros, ambients melancòlics i diferents idees    sonores algunes de les quals recordaven, d’alguna manera, els inicis del grup americà Weather Report. Una proposta intel·ligent d’un músic que sap es que es fa i que coneix profundament el llenguatge que utilitza. Vam trobar a faltar que Tristano presentes els temes.

Paul Schumacher, conegut també com Melting Pol, és un artista visual amb gairebé trenta anys d’experiència. Les seves projeccions a les porxades de l’Hospital van ser una viatge fantàstic amb tocs onírics amb imatges tan variades com passadissos i frontisses de castells antics, volcans de lava vermella, imatges de còmic en blanc i negre, ciutats en moviment i en ple bullici, amb autopistes i parades de metro, formes geomètriques en colors que en algun moment feien pensar en Fantasia de Disney fins acabar amb les imatges daurades d’una dansa contemporània executada per una parella de ballarins, un treball d’una complexitat extraordinària i que semblava donar ales a la música d’en Tristano. Un espectacle a quatre mans impecablement coordinat que va redefinir, per alguns de nosaltres, el que pot arribar a ser la música electrònica.   

Unes dues-centes persones de públic van escoltar, aplaudir i ballar amb entusiasme aquesta proposta final del Festival. Desprès de dotze edicions crec que és just afirmar que mai sortirem de cap de les propostes del Pedra Viva sense haver après quelcom nou.