Petició del diari Menorca a les institucions per a publicar les obres inèdites de Mascaró Pasarius

«En nom des Diari, que ha fet pública la seva adhesió al centenari del naixement de l’investigador, vull demanar a les institucions públiques que, amb l’empenta d’entitats culturals emblemàtiques com l’Institut Menorquí d’Estudis i el Cercle Artístic de Ciutadella; i d’acord amb la família Mascaró Hernando, promoguin la publicació d’almanco, tres grans obres que avui romanen inèdites», manifestà Pons Fraga. Es va referir, concretament, a «Els 1000 noms més antics de les terres catalanes», la «Carta Arqueològica de Ferreries» i el «Corpus de Toponímia d’Eivissa». En el primer cas, l’edició correspon a l’Institut d’Estudis Catalans; la Carta Arqueològica de Ferreries, a l’Ajuntament d’aquest municipi i l’IME; i el «Corpus d’Eivissa», al Consell d’Eivissa i Formentera.

El conferenciant va ser presentat per l’escriptor Pau Faner, que va finalitzar la seva intervenció amb aquestes paraules: «Josep Pons Fraga, l’home planer i generós, l’amic fidel que m’ha escrit infinitat de ressenyes, m’ha publicat infinitat d’articles i el costat del qual no m’ha faltat mai. Cal fer-li cas en la reivindicació de la figura d’en Josep Mascaró Pasarius, perquè en Pasarius era un gran home i perquè en Josep Pons Fraga és un home com cal».

L’editor del MENORCA va explicar el treball de «la figura polifacètica de Josep Mascaró Pasarius, la seva obra inabastable, la generositat del seu tarannà, i la trajectòria immensa d’aquest príncep de la història, la cartografia, la toponímia, l’onomàstica i l’arqueologia». En conjunt, 44 mapes, 23 llibres, participació en altres 45 llibres, onze pròlegs, 37 opuscles, 61 articles en revistes científiques i d’institucions acadèmiques, nacionals i internacionals, 492 articles periodístics publicats en premsa i revistes locals, 853 crítiques d’art, 18 cartes publicades en premsa, 278 notes sobre succesos, fets socials i esdeviments, catorze relats, 45 gràfics cartogràfics, catorze notícies i comentaris de llibres, cinc àlbums i 36 llibres d’altri que ell va editar.

«Va ser una gran proesa»

«Tot açò –va subratllar Josep Pons Fraga-- sense ordinadors, sense telèfons mòbils, sense accés a Internet, sense el famós doctor Google i, naturalment, sense Intel.ligència Artificial. Amb una bicicleta primer; una motocicleta després, i cotxe, molt més tard. La màquina d’escriure, una màquina d’escriure. Càmares fotogràfiques amb rodets que calia revelar per a extreure´n els negatius i després positivar. Era l’època analògica».

«Si ens aturam, per un moment, a pensar en les precàries condicions materials que Mascaró Pasarius va fer la seva feina ens adonam de que va ser una gran proesa; una extraordinària heroïcitat, que avui reconeixem i admiram com un fet memorable. També pel fet que ho va fet sense més estudis que els de l’escola primària a Alaior i els de cartografia militar a la Legión», afegí.

El periodisme va ser una de les grans vocacions de Josep Mascaró Pasarius, «que va exercir totes i cadascuna de les funcions que pots desempenyar dins i fora d’una redacció: corresponsal, redactor, fotògraf, enviat especial, maquetador, dissenyador, articulista, editorialista i director. Un periodista total, que practicà tots els géneres i formats: la notícia d’agència, la crònica, l’entrevista, el reportatge i la columna d’opinió».

Exemple del reporterisme

Mascaró sobresurt com a excel.lit exemple del reporterisme, una activitat que exigeix sortir al carrer; demanar, parlar i escoltar per trobar la notícia –que no és dintre la Redacció, sino sempre, defora--, i transformar-la després en contingut periodístic. «Ell va conéixer, i patir, els anys més èpics i durs del periodisme», afirmà Josep Pons Fraga en la seva intervenció

«Era -va dir- un magnífic comunicador, que va entendre de ben jove, i va practicar amb eficàcia, el sentit i l’abast del periodisme. Com Marshall McLuhan, creador del concepte de l’aldea global, Mascaró considerava als mitjans com a extensions de l’home, literalment, parts del cós humà. Era, a tall de conclusió i a tots els efectes, un homo sapiens periodisticus del segle XX».

Periodista de raça

«Mascaró va ser periodista per la immensa fascinació i l’atracció que sentía cap a aquest ofici, tan incomprès com malentès», segons Pons Fraga.

«De fet, ell pensava i actuava com a periodista les 24 hores del dia, amb olfacte i mirada on detectava ràpidament on era la notícia; ensumava l’interés informatiu en tots els actes on hi participava, en els descobriments arqueològics que va protagonitzar, quan localitzava documents i dades inèdites als arxius; als llocs de Menorca, les possessions de Mallorca i les cases senyorials que visitava, en els viatges per a gravar els programes de TVE…», exposà.

«Per a aquest periodista de raça, tot era susceptible de ser transformat en una bona crónica, un reportatge inèdit o una entrevista amb el protagonista de l’aconteixement. Combinava el seu enginy i intel.ligència amb una fèrtil imaginació, com comprovarem en els titulars de les notícies venia a les agències de premsa».

L’editor del diari MENORCA manifestà que «la millor potència periodística de Mascaró Pasarius era la seva extraordinària habilitat per a pensar i redactar noves històries. I també l’excel.lència per a trobar els millors titulars, els més impactants. Era una font inesgotable, en estat sempre efervescent, d’idees genials, de continguts fantàstics, aventures apassionants i noves seccions que fascinaven als editors de les publicacions on hi treballava».

«Autodidacta, que mai no anà a cap escola ni facultat de Periodisme, però tenia un eficaç i clar sentit de la notícia, amb els enfocaments més atractius. Sabia titular, sabia redactar, escrivia amb facilitat… i sempre va viure i pensar com a periodista».

També va subrallar que «el periodista Josep Mascaró Pasarius ho va ser per devoció i també per obligació. En el primer cas, perquè li agradava. Però també perquè procedia d’una família amb pocs recursos i s’imposà, a ell mateix mateix, l’obligació d’aportar ingresos, primer a la seva mare, Fanny Ventura Pasarius Vinent, en els anys –precaris i insegurs, que no èpics- de la postguerra a Mallorca, i després, a Menorca, quan es va casar amb Patrocinio Hernando Camps i van ser pares de quatre filles, que havien de surar: Maria Goretti, Assumpta, Inmaculada i Virgínia».