Llegint la novel·la, es nota que s’ha ben documentat i ha consultat molta bibliografia, però una cosa és estudiar la història i una altra convertir-la en Literatura.
¿Novel·la històrica, d’aventures? Pau Faner ja té una llarga llista de llibres publicats sobre aquests temes: «Flor de sal», «La dama de la mitja ametlla», «Mal camí i bon senyor», «Les bodes del diable», «El mal de la guerra», «L’amor del capità Gavina»... i vull fer una reivindicació d’aquests dos gèneres perquè han donat obres memorables i crec que a «La dama de Constantinoble» hi recull els seus millors ingredients i els ha sabut combinar i emprar de forma magistral.
Na Sola, que juntament amb na Guisla, en Jan i en Kerem, n’és la protagonista principal, ha estat feta presonera i du el desig de llibertat gravat a foc dins l’ànima. La llibertat crec que és el gran tema que mou els fils d’aquesta obra.
García Márquez sempre ha dit que la primera frase d’una novel·la és fonamental i a partir de: «Na Sola era tot just una noia de catorze anys quan els turcs van assaltar la vila de Ciutadella i se la van emportar com a esclava», descobrim que na Sola té el do de confortar els malalts i els moribunds, és visionària i té premonicions, presagis, que sempre s’acaben complint.
L'enginy del dialecte menorquí
Amb un llenguatge fluït, cadenciós, visual, propi d’un mestre que ha escrit molt: «Aquell dia d’estiu na Sola havia seguit la multitud que s’aventurava fora de les muralles per anar a la vorera a contemplar la badia, on s’arrengleraven més de cent veles blanques, com una randa d’espuma sota un sol esclatant». «¿Era possible que els enemics de la terra i de la religió vinguessin en naus tan blanques, com una immensa allau de merenga estesa damunt la mar blava?», Pau Faner és capaç de crear imatges de gran bellesa pictòrica i retrata molt bé els personatges i l’entorn. De tots fa una descripció i a mesura que la novel·la avança els va aprofundint i perfilant, ens mostra el seu físic, però sobretot la seva psicologia.
En els diàlegs (que segons Hemingway és on es noten els grans escriptors) capta molt bé la personalitat de cadascun i quan fa falta reprodueix amb enginy el dialecte menorquí.
Ben plantejat i estructurat històricament, l’assalt dels turcs està explicat, literàriament, de forma realista, crua, fins i tot cinematogràfica, en un crescendo emotiu, ple de tensió, que el lector viu esgarrifat perquè està molt ben descrit i un hi veu la ferocitat dels turcs a la vegada que sent i percep el dolor íntim, humà, de la gent de Ciutadella.
Les escenes de violència són impactants i recorden l’objectivitat del cronista medieval Bernat Desclot: «En un moment donat els clavaven un ganivet al clatell i el pobre ciutadellenc es desinflava com un odre de vi buit».
Més enllà de l'aventura i la narració
No s’hi estalvia gens la crueltat ni la brutalitat, com quan assistim al suplici de sor Àgueda Ametller o l’empalament d’unes dones, però prest hi anam descobrint que la novel·la és molt més que simple aventura o narració històrica perquè l’autor ens hi va plantejant temes com l’amor, la família, l’amistat, la mort, la valentia, l’honestedat... que són temes universals i a mesura que avança de forma absorbent t’adones que t’ha enganxat i et captiva per la bellesa i la força d’un llenguatge que, amb la riquesa de l’erudit i la vivor del més pur catalanesc col·loquial, sap fer un bon ús de les tècniques dels grans narradors orals.
Hi ha imatges d’un expressionisme pertorbador: «Entre els morts hi havia ases i gossos envoltats per núvols de mosques», i detalls naturalistes d’un efecte desolador: «Les cases que tancaven la plaça estaven mig derruïdes, reparades de mala manera per poder-hi habitar, encara ennegrides malgrat les capes de calç que es veia que havien donat als baixos. Tot plegat era com una enorme dentadura podrida».
Plena d’encertats recursos estilístics, les comparacions hi estan molt ben trobades: «Mossèn Cisneros va riure i li va tremolar tota la immensa papada. Era com un enorme colom gavatxut». i Pau Faner, perspicaçment, acaba cada capítol de manera que et deixa pendent i ansiós de saber què passarà, que succeirà.
«La dama de Constantinoble» també té tocs de novel·la picaresca i, a més d’imatges divertides: «Tenia el sexe tan flàccid com una albergínia bullida», hi trobam escenes eròtiques i s’hi descriu una fel·lació.
Omniscient, el narrador és capaç de fer servir expressions de tipus vulgar per matisar i remarcar millor allò que vol explicar: «Li agradava tenir molts d’admiradors (molts que se la follaven) i no n’hi havia un tros perhom».
Una bona documentació
Pau Faner té la vivesa i l’habilitat de resumir breument el significat d’algunes paraules que podrien desconcertar el lector com en el cas de Hikmet: «Era un ulema, és a dir, pertanyia a la comunitat d’estudiosos de l’Islam amb seu a Constantinoble», i aprofita molt bé la documentació perquè les dades històriques hi són emprades de forma àgil: «Aquell any de 1560 el ramadà va ser el mes de setembre». «La pesta és una malaltia causada per un bacteri que es troba en les puces de les rates i altres petits mamífers, però en el segle setze això no se sabia», i no destorben la narració: «S’havien aturat a una cafeteria i els havien servit cafè i aigua fresca. El cafè feia una vintena llarga d’anys que havia estat introduït a l’imperi otomà».
Hi surten menjars i receptes de l’època, tant àrabs com menorquins, remeis de medicina, etc. Fins i tot, hi ha algun moment en què el narrador es distancia tant que parla des de la nostra actualitat: «Avui en dia sabem que la febre és el símptoma d’alguna infermetat, però llavors la gent creia que la febre era la infermetat en si».
Hi ha un parell d’elements que Pau Faner ha fet servir amb excel·lents resultats al llarg de la seva fecunda trajectòria com a escriptor i són la fantasia i la màgia, que ell amb la seva inventiva i la seva madura prosa ha sabut dotar de geni, verisme i credibilitat.
No hi falten les escenes tendres i amoroses que resol poèticament: «la lluna semblava degotar llum de plata dalt el cel» i són importants els somnis dels protagonistes, però açò ja ens duria a fer una lectura freudiana de la novel·la i el que cal és destacar que els personatges resulten tan vius i humans que no n’hi ha cap de pla. El capellà Cisneros, per exemple, a l’hora de la veritat no és tan bo com semblava i té una part fosca i malvada. El paborde alaiorenc Marc Martí: «que era un home sec, calb, de mirada melancòlica i aspecte serè» al final també resulta que era pesseter, ambiciós, i es va aprofitar del seu poder.
Una reflexió sobre la guerra
A la novel·la, que està molt ben construïda, el narrador hi aprofita per fer una sèrie de profundes reflexions sobre la guerra, la religió, el poder... i a través de cada personatge Pau Faner despulla i dissecciona els racons més íntims i foscos de l’ànima humana.
Al final (no és cap espòiler), amb la bondat de na Sola que perdona i ajuda a qui l’ha perseguida, l’obra acaba amb un detall de moralitat que revela allò que Walter Benjamin denominava: «la part èpica de la veritat, la saviesa».
I saviesa i mestria literària és el que destil·la aquesta novel·la que ens fa redescobrir el gust de llegir i palesa que una bona lectura és un massatge al cervell.
El mèrit és de l’autor, Pau Faner, un menorquí d’esperit libèrrim i humanista que pinta, compon, escriu, i és un encantador d’històries i un narrador total i singular. Un dels més grans.
L’editorial Penguim Random House ha publicat una segona edició de «La Dama de Constantinoble», la novel·la d’aventures escrita per Pau Faner a partir de l’atac turc a Ciutadella de 1558.
