Maria Villalonga: «Aquest llibre és una mena de sanació personal»

Què és «Geranis vermells»?

—És un recull de vint-i-un relats curts fruit d’un procés personal, fa un set anys que vaig començar a fer tallers d’escriptura amb Ana Haro. Sempre m’ha agradat llegir i l’escriure és com una continuació de la lectura i vaig pensar ho provaré. Havia escrit d’una manera terapèutica en moments difícils de la vida per ajudar a superar-los. Vas fent camí, vas avançant i arriba un moment que penses que ja tens prou cosa escrita. Vaig pensar a publicar els relats, sempre que ella em donés el vist-i-plau, sobretot perquè havien de tenir un mínim de qualitat literària.

Així Ana li va donar l’empemta, no?

—Sí, ella em va animar molt a donar la passa endavant, vam triar vint-i-un relats curts que vam trobar que estaven més bé i que tenien un fil conductor per ser publicats conjuntament en un llibre.

Quin és aquest fil conductor?

—Són històries de dones narrades per dones, amb els seus problemes, encara que no són totes les narracions.

Es tracta de personatges inventats?

—Tenen xispetes dels meus ancestres femenins, coses d’aquelles que passaven abans, a lo millor a una dona no li tocava altre que suportar sense poder fer res per canviar-ho i que de colque manera aquestes coses han arribat a jo.Són coses que me va contar s’àvia, la darrera imatge que tenia mon pare del seu pare, coses de la família, de les quals jo he estirat el filet, l’he ampliat, l’he ficcionat i l’he convertir en un relat.

Hi ha una part autobiogràfica en aquestes relats?

—No, no podem dir que sigui autobiogràfic perquè no ho és. El que sí que hi ha una part, si se m’ha d’aplicar a jo, de sanació. Aquest llibret és una mena de sanació de coses que s’havien d’haver sanat en el seu moment per aquestes dones de la meva família, que jo pos en el llibre i amoll en el món, per jo sí que és una mena de sanació.

L’escriptura com a teràpia.

—Sí, l’escriptura té aquesta part terapèutica també, quan escrius i ho poses amb paraules, ho veus damunt el paper prens perspectives de tot allò i de qualque manera és com si ho treus del teu interior

Per què aquest títol del llibre?

—El títol del llibre és el mateix d’un dels relats, «Geranis vermells», que per jo sí que és important perquè va marcar una diferència en la meva manera d’escriure, va ser com una passa per endavant.

Què conte aquest relat?

—Aquest relat transcórrer en part a la casa que surt a la contraportada del llibre, que per jo és molt simbòlica perquè és la casa on va néixer mon pare, on va passar la darrera imatge que ells em va contar del seu pare. A més, surt un arbre amb unes arrels molt grosses que per jo simbolitzen les arrels familiars.

Amb què ha xalat més a la feina?

—No està bé que ho digui, però la portada jo la trob preciosa. Els geranis que Dolmen Editorial ha dissenyat consider que ressalten molt la portada, al fons de la imatge es veu l’armari amb vidres de ca meva, que era de s’avia meva. Aquest moble antic també és simbòlic perquè dins el llibre hi ha un relat concret que precisament es titula «S’armari amb vidres».