L’origen del projecte és un article científic «Mediterranean seagrass Posidonia oceanica accumulates sunscreen UV filters», de Nona S.R. Agawuin i altres, que tracta de l’impacte que tenen les cremes solar sobre la posidònia i en concret sobre la capacitat de realitzar la fotosíntesi. «Ens semblava interessant per a un projecte que buscava peces de land art, treballar al territori a partir dels moviments invisibles per la seva magnitud perquè és impossible de fotografiar, però que tenen com un reflex amb la càrrega solar dels cossos, la llum és acumulativa i ben igual que en una foto de molt llarga exposició anem absorbint aquesta llum i mentrestant anem trepitjant territori», afirma Víctor Masferrer.
El projecte ha comptat amb la participació de quasi un centenar de persones, amb la finalitat de fotografiar part del cos, concretament el rostre i el melic o llombrígol, com a metàfora. «El que hem fet és equiparar la nostra pròpia fotosensibilitat amb la de la planta i les cremes entremig. A nosaltres ens permeten exposar de forma segura el medi, prendre el sol, no patir problemes de pell, etc. i, en canvi, és sap que una bona part d’aquest producte acaba a la mar, on es diposita a les fulles de la posidònia, que és una planta i no una alga, i llavors fa la fotosíntesi. El que a nosaltres ens protegeix a la planta li impedeix fer justament la fotosíntesi. Aquest era el quid que ens va interessar, açò connecta el món vegetal, la posidònia, també com a sinònim de l’entorn, de biosfera, i la nostra forma de relacionar-nos amb aquest entorn», assegura.
La mosta és un projecte de fotografia experimental perquè es treballa amb l’antotip, que és una tècnica del segle XIX que utilitza parts fotosensibles de la planta, com pot ser la clorofil·la, per fer una emulsió sobre el paper i aprofitar la particularitat fotosensible per revelar imatges, sense càmera. En aquest sentit, Masferrer apunta que és «una manera també de buscar la relació entre la pell humana i la planta, en aquest cas és la planta, el món vegetal, que revela les imatges, com no es pot fixar, sempre va degradant-se. És una tècnica que no ha acabat mai de tenir una sortida al mercat, però a nosaltres ens ha interessat molt, són imatges que desapareixen, són efímeres. Hem jugat amb imatges digitals i també amb emulsió amb la idea de buscar el joc d’imatges que desapareixen i imatges que aniran com a emergent. També treballem amb fotografies trobades a les xarxes socials».
Videomuntatge
L’exposició es complementa amb un videomuntatge que presenta una pedra de marès situada en el fons de la mar, «funciona una mica com una metàfora del melic, la mirada cap el centre i també antropocèntrica. Recuperem una mica el significat simbòlic i primitiu del monòlit, és un prisma de marès que pot simbolitzar moltes coses, és un objecte estrany dintre del medi, és un símbol que noltros lligam amb el que era la pedra central dels temples grecs, que es deia omphalos, melic».
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Estoy convencido de que las cremas dan más cánceres de todo tipo que una exposición controlada al sol sin ellas. La piel es muy porosa y todas la cremas entran en nuestro cuerpo a través de los poros, llegan al torrente sanguíneo y por ende a nuestros órganos, que las filtran y luego evacuan. No me pongo nada en la piel que no sea apto para beber. Allá cada cual. Luego nos quejamos de los cánceres, pero los componentes de las cremas, a excepción de algunas muy buenas y caras a base de minerales, son tóxicos.
Mes turisma mes mer.. a la mar