El programa es conformava de dues obres emblemàtiques i ben conegudes pel públic de música clàssica. Per una banda, la Simfonia núm. 9 en mi menor, op.95, coneguda com Simfonia del Nou Món, d’Antonin Dvorák; per l’altra, la Messa a quatro voci con orchestra, més coneguda com Missa de Glòria, de Giacomo Puccini, que va comptar amb les participacions solistes del tenor mallorquí Toni Lliteres i del baríton menorquí Lluís Sintes.
Com va explicar Fernando Marina en l’encapçalament del concert, l’obra de Dvorák fou composta durant el període en què el compositor txec va dirigir el Conservatori nacional de música de Nova York (1892-1895), i en ella va saber imprimir-hi tot l’aroma de la música que bategava a la nova nació. Fou estrenada al Carnegie Hall de Nova York el desembre de 1893.
La Missa de Gloria fou composta per Puccini com a exercici de graduació, quan el compositor de Lucca tenia 21 anys, i marca el final de la seva època d’aprenentatge. Fou estrenada a Lucca el 1880 i després fou oblidada pel propi compositor. No es va tornar a interpretar fins el 1952.
Dues obres, per tant, escrites en moments vitals molt diferents: la maduresa compositiva, en el cas de Dvorák, i la joventut creadora, en el cas de Puccini, però l’estrena de les quals està separada en el temps per pocs anys.
El concert començà amb la interpretació, per part de l’orquestra de l’Acadèmia 1830, de la Simfonia del Nou Món, en versió cambrística per a una formació de 22 músics, lluny de les dimensions d’una gran orquestra simfònica però amb la presència de tots i cadascun dels instruments que va incloure el compositor. Els quatre moviments (Adagio-Allegro molto; Largo; Scherzo; Allegro con fuoco) foren interpretats per l’orquestra amb acurada execució, plena de matisos i de dinàmiques i la força i energia precises per posar l’èmfasi que aquesta música exhuberant de Dvorák demana. La secció de vent fusta va estar esplèndida en totes les seves intervencions i tota la corda va fer un treball impecable, sota la direcció atenta i delicada de Marina, que ens va regalar una contrastada lectura d’una de les obres més estimades del repertori clàssic. Magnífic i emocionant!
La Missa de glòria vestia la segona part del concert amb un nodrit cor de la Capella sobre l’escenari, l’orquestra i els dos solistes. L’espai del Born quedava curt per a tan nombrós repartiment! L’obra de Puccini, que és en realitat una missa sencera, que conté el Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus e Benedictus i Agnus Dei (les misses de glòria només contenen el Kyrie i el Gloria), fou interpretada amb contenció i delicadesa per les veus de la Capella. Si bé és cert que l’acústica del Teatre retorna un so més auster a l’auditori i als propis cantants i no és la sonoritat a què estem acostumats a escoltar el repertori sacra (llàstima que l’escenari des Born no compti amb una caixa acústica...). Tot i així, el cor sonà compactat i afinat, com també equilibrat amb l’orquestra. Les intervencions del tenor, Toni Lliteres, foren molt encertades i brillants en l’agut. En general, va fer gala d’una tècnica acurada i d’un cant legato bell i mesurat. Lluís Sintes va posar de manifest la seva veterania i bon fer i va complir amb escreix el paper breu que Puccini li va encomanar al baríton en aquesta obra. Polit el duet final de l’Agnus Dei de les dues veus masculines i el cor.
El nombrós públic assistent va premiar la vetllada amb llargs aplaudiments, cosa que va propiciar el bis del número final de la Missa, amb tot l’elenc sobre l’escenari.
Una bella nit de música en un bell espai. Enhorabona!
