Antoni Olives: «No puc concebre viure en un lloc on no pugui veure la mar cada dia»

Quina és la seva relació amb el mar?

—Jo estic acostumat a viure en una illa, com és Menorca, i no puc concebre viure en un lloc on no pugui veure la mar cada dia. Cada matí faig un recorregut des de sa Colàrsega fins al Club Marítim.

Quin ha estat l’origen d’aquest llibre?

—Vaig tenir una secció a «Es Diari» que es deia «De ca nostra», que vaig enfocar a productes locals. Després me vaig ficar a fer llocs, i va ser una experiència molt polida perquè vaig conèixer la vida del camp en profunditat. Me van publicar els reportatges de vora 200 llocs i els vaig recollir en dos llibres. Després me vaig ficar amb els artesans. Ho tinc tot ordenat i m’agradaria també publicar-ho en un recopilatori. I a partir d’aquestes experiències vaig pensar en els pescadors. I vaig entrevistar pescadors professionals i mariscadors de Menorca. Quan he tingut tot aquest material publicat a «Es Diari», me constava que hi havia gent que me deia: «estic guardant sa fulla des diari perquè la trob molt interessant». I vaig pensar: això s’ha de publicar. I ha estat un poc així que he recollit tot això, ho he ordenat i, gràcies a la fundació Marilles, hem pogut presentar aquest llibre.

Què és el que més l'ha sorprès de les coses que t’han explicat els diferents entrevistats al llarg d’aquest llibre?

—Dins el món dels pescadors he descobert que hi ha moltes coses sorprenents. És una professió molt arriscada. Sí que és cert que tenen un gran coneixement de la mar, però sempre hi ha aquella cosa de què la mar no té amics. I ells s’han trobat en coses serioses en mig del    mar, com per exemple un que m’explicava que, havent sortit a navegar un dia que    semblava que era la mar de pacífic, de cop i volta, es van trobar en mig de quatre caps de fibló. Després hi ha un nanser, que ens va deixar el gener passat, en Jaume Cerdà, que aquest venia de tota una tradició familiar de pescadors de llagostes i va ser el darrer mestre artesà de nanses de Menorca, que m’explicà que un diumenge estava dinant tranquil·lament i el van avisar que hi havia un barco que havia naufragat al nord de Fornells i ell va córrer cap allà. Va veure que hi havia gent que intentava anar a sa vorera i va aconseguir salvar una persona. Bé, com aquestes en tenen un munt. Com trobar-se amb què se’ls hi ha enganxat un tros de xarxa a una hèlix, s’atura el motor i s’han de tirar a la mar amb un ganivet per fer net s’hèlix i esperar que llavors la barca arranqui, perquè es pot haver espatllat el motor.   

Quina creu que és la idea més important a traslladar a la societat menorquina en relació amb la qüestió de l’aprofitament tradicional del mar?

—Per començar, hauríem de donar suport als pescadors consumint producte local. Respecte a la mar hem de    procurar cuidar al màxim el nostre patrimoni marítim. L’estiu anem a sa platja i a tothom ens agrada gaudir d’un poc de sol i sorra. Veure una persona que està fumant i amaga la llosca dins l’arena em sembla que és una cosa d’una falta de respecte evident. O deixar deixalles si has anat a fer una bereneta a sa platja. És un poc responsabilitat de tots tenir cura de sa nostra illa.

Ens podria parlar de la feina dels mariscadors?

—Referent als mariscadors n’he entrevistat com a tres o quatre. Hi ha aquells mariscadors que van amb les seves eines fabricades per ells mateixos. Els que fan ortigues agafen una forquilla, la fermen a un pal i amb aquesta eina ja es dediquen a treure les ortigues. Referent als mariscadors que cultiven musclos, hi ha els que tenen les muscleres al port de Maó, que duen les cries de fora. Són unes cries petites que les fiquen dins uns tubs, com una mitja, i ho posen en unes cordes a la mar, i van creixent fins que es poden comercialitzar.

Quina és la relació dels pescadors amb els dofins?

—Els dofins són uns animalons molt simpàtics. A tothom ens encanta com salten i juguen quan vas en un vaixell, però per als pescadors són un enemic perquè a vegades es troben que tenen les xarxes plenes de peix i, quan van a treure les xarxes, estan totes destrossades perquè hi ha hagut un banc de dofins que hi han pegat de mala manera. Els xarxers es dediquen a adobar les xarxes, però es troben que algunes no tenen remei i s’han de canviar per noves.

És habitual que els vaixells de pesca hagin de remolcar vaixells sinistrats?

—M’he trobat amb alguns que han hagut d’auxiliar a altres pescadors. O, a vegades, a embarcacions d’esbarjo que es queden sense benzina.

De quina manera cal agafar les onades amb una barca?

—Això ho vaig aprendre en un temporal que vaig viure amb un amic meu. Les ones s’han d’agafar sempre de proa, i si has de virar cap a un costat, has d’anar molt amb compte, perquè quan una ona et dona de costat et pot girar sa barca. Però tots aquests trucs, els professionals els saben.

Al llibre recull algunes formes de pesca tradicional que estan pràcticament extingides. Quina li ha cridat més l’atenció?

—Tenc un amic a Sant Lluís, en Xec Sintes, que sabia que era pescador de rall i vam anar a Binibèquer amb un rall que tenia ell de quan era al·lot i me va mostrar com el tiraven. El que ho vam fer damunt l’arena mateixa, quan lo seu hauria estat damunt d’un lliser, allí on surten les saupes a menjar herba. El rall és una xarxa cònica molt ampla de baix, tota voltada de ploms, i acaba en un anell estret. S’ha de tenir el seu art en tirar-la, se desplega i cau damunt sa roca plana mentre els peixos estan menjant l’herba i després estiren amb una corda pel mig de l’anella que tenen a dalt i els ploms van tancant i queda com    una bossa i el peix queda dins. No poden sortir. I llavors també m’explicava el sistema des morenell, una mena de nansa més petita que la posaven per sa vorera amb una corda i entraven morenes i congres.

Es sent satisfet del resultat final obtingut amb el llibre?

—Del llibre estic molt satisfet. I molt satisfet amb la fundació Marilles, que quan els vaig presentar el projecte, no van dubtar. És una fundació que fan molt bona feina per defensar el nostre patrimoni marítim i mai no els hi estaré prou agraït.