Marcel·lí Bayer, saxo alt i clarinets; Vicent Pérez, trombó; Iván González, trompeta i flughe; Ramon Prats, bateria; Jaume Llombart, baix elèctric; i Albert Cirera, saxos, composició i direcció. Aquesta fou la formació –curiosa formació!- que divendres a vespre va pujar dalt l’escenari del Casino 17 de gener de Ciutadella. I és de justícia anomenar-los a tots i cadascun perquè es tracta, en tots els casos, de grans músics, que comparteixen un mateix llenguatge, que s’insereixen dins un mateix engranatge i que s’ensamblen perfectament dins aquest «kaos» organitzat que és el free jazz, estil que Albert Cirera porta cultivant des de fa anys i que el situa, segons la crítica especialitzada, en un dels referents nacionals i internacionals d’aquest gènere. Un estil que no és de fàcil digestió, ni tan sols per a persones habituades i amants del jazz, però que t’atrapa quan entres dins del seu joc musical. I potser la paraula clau és precisament «joc», perquè, malgrat existir unes pautes i uns frasejos que emmarquen els temes, la resta neix de la improvisació, de les mirades còmplices, de l’experimentació amb els límits de cadascun dels instruments, de les respiracions conjuntes i del saber musical llargament acumulat en hores i hores d’estudi i de juguesca a diverses veus. I aquesta diversió experimentada traspassa l’escenari i arriba a l’espectador.
No deixa de ser sorprenent la formació, ja que la base rítmica se sosté únicament sobre la bateria i el baix, la qual cosa té la seva complexitat a l’hora d’improvisar (sense guitarra o teclat). Mentre, el quartet de vents construeix la part harmònica i melòdica.
El treball és ple de textures, de capes sonores, d’experimentació, sense renunciar als ritmes ni a les melodies, que a voltes t’embolcallen amorosament, com a «Bressolar» o a «Música celestial». D’altres, et sacsegen, com un arranjament a partir del Requiem de Brahms, o «Agonia a Lapa». Alguns temes t’empenyen fora del seient per la seva força rítmica, com «Rosso & Cia», «Traigo la cena» o «Riff i Raffe». Temes tots ells inclosos dins el disc Aquella cosa, on reprèn temes del passat reinterpretant-los i n’inclou de nous. El divendres també ens en va oferir un d’inèdit, un arranjament a partir del Preludi nº 2 de Georges Gershwin. Albert Cirera es presentava com un amant de la música clàssica, que li serveix de punt de partida en moltes ocasions a l’hora de reinterpretar, segons la seva particular mirada deconstructora, la tradició que l’envolta. Resulta impactant com algú pot edificar, a ulls de qui l’escolta i en aquell moment, la composició que té a la ment i que defuig qualsevol previsió harmònica, melòdica o rítmica. I és flipant veure com ho té de clar en veure’l dirigir! I com la resta de músics entra dins aquell joc amb tota la naturalitat que donaria una partitura prèviament pactada i assajada!
Veritablement, va ser un viatge musical ple de sorpreses que et reafirmen en la idea que la música no té límits i que les possibilitats d’exploració d’aquest llenguatge universal són infinites...
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.