Vuit cançons amb una mescla única de ritmes i sonoritats

Hem dit el darrer dels plats forts del festival precisament perquè això no s’acaba aquí, encara ens queda molta música per endavant. D’entrada, pels amants del ball, aquesta setmana, els dies 1, 2, 3, 4 i 5 de maig tindrà lloc a Ciutadella el Menorca Lindy Exchange. En particular, els dies 3 i 4 es presentaran a la Sala Multifuncional Canal Salat les festes Swingxalada Starlight Edition i Festa Vintage amenitzades per dos grups internacionals amb moltes hores de vol -i de swing!- al darrere: Naomi and her Handsome Devils i The Shirt Tail Stompers, amb les que podrem gaudir d’alguns dels millors músics de l’escena internacional especialistes en el gènere. Alternant amb la música en viu també comptarem amb la presència de la DJ Magalí. Però això no és tot, ja que un munt d’activitats de tota mena i per tots els gustos compaginant el Lindy Hop i el Swing es celebraran aprofitant els atractius de la nostra illa, des de la sessió d’interpretació dels estels a la Torre d’en Galmés fins als passejos en barca clàssica pel port, passant per les cercaviles amb The Jumpin’ Cats o el Swing Vermut amb la Big Band des Mercadal.

Però encara no hem dit res del grup que dona títol a aquesta crònica: Carmen Vela Quartet. Carmen Vela és una flautista i clarinetista madrilenya, directora de l’escola música i dansa El Molino al pintoresc barri de Lavapiés de Madrid que, segons ella mateixa ens va explicar, es va inspirar en les hores baixes de la pandèmia per a compondre i produir el seu primer disc que porta per títol «Camina» i que el dissabte ens va presentar a Sant Lluís. A més de Carmen el grup comptava amb la presència de tres músics molt competents les habilitats dels quals no ens van deixar indiferents: Jorge Castañeda al piano, Darío Guibert al contrabaix i Gonzalo Maestre a la bateria.

En total Vela i el seu grup van executar vuit composicions, totes originals de la flautista, en les que barrejaven ritmes i sonoritats de totes les provinences. Vam sentir el seu particular atac a alguns pals flamencs com les seguidillas al tema Matrioska, a les buleries -en les que compaginava compassos de cinc i de sis temps, segons ella mateixa ens va explicar- en Camina, o els tanguillos combinats amb harmonies amb tendències blueseres en el tema que va fer dedicat als carnavals de Cadis. També ens va mostrar la seva particular visió d’alguns ritmes brasilers com la samba o el partido alto en la composició «Partido en parte». No ho va dir explícitament, però ens va semblar sentir una aproximació als tangos, equidistant del conegut pal flamenc a quatre per quatre i al tango argentí a «Entre Canales» i també va explorar els ritmes africans, i qui sap si d’altres que no vam saber reconèixer, a Àfrica, tema amb què va obrir el concert.

Carmen Vela va fer palesa una vegada més aquesta idea que el jazz -la paraula- no vol dir res i ho vol dir tot, jazz com a última i definitiva expressió de la música global en la qual tot hi cap i tot hi val. Una música que requereix oïdes fines i entrenades, cervells avesats a la matemàtica salvatge de compassos, ritmes i polirítmies complexes, en definitiva, una manera d’entendre la música que requereix de qui l’escolta que es desfaci d’idees preconcebudes, deixi anar els bagatges musicals que tots portem impresos a la nostra ànima abans de seure a la butaca, tanqui els ulls, obri les oïdes, i accepti de sotmetre’s al ritual que s’hi dona sense condicions ni prejudicis.

Carmen Vela i el seu grup van aconseguir això i molt més.