La crònica

Jauría, o el teatre com a eina social

Imatge de la representació. | Gemma Andreu

Maria Camps04/11/24 4:00

Els teatres Principal de Maó i Es Born de Ciutadella acollien, aquest cap de setmana, amb aforaments plens a vessar, l’obra de gran èxit, mereixedora del Premi Max el 2020 (entre d’altres premis), Jauría. Un text de ficció documental fet a partir de transcripcions literals del judici de La Manada, amb fragments de les declaracions dels acusats i la denunciant, dels fets ocorreguts a Pamplona el 6 de juliol de 2016. Jordi Casanovas signa la dramatúrgia i Miguel del Arco la direcció escènica. En aquesta ocasió, i amb algunes modificacions sobre la posada en escena de l’any 2019, l’elenc encarregat de donar vida als 5 individus de La Manada i a la víctima foren Ángela Cervantes, Carlos Cuevas, Artur Busquets, Quim Àvila, Francesc Cuéllar i David Menéndez. Tots ells ofereixen una interpretació vertiginosa, integral, coral i colpidora. No es pot distingir qui destaca sobre qui perquè, en realitat, el personatge de La Manada és un monstre de 5 caps que funciona com un mecano perfectament coordinat. Ángela Cervantes ofereix una interpretació rica en matisos que no cau mai en la llàgrima fàcil. Només en una ocasió estira el sentiment fins al límit i quasi t’arrabassa el plor però, de seguida, la direcció de l’espectacle evita l’enfocament morbós i «facilón» de la compassió i ens porta cap a una dimensió més reflexiva, més analítica del conflicte que puja a l’escenari. Un conflicte que parteix d’uns fets i d’uns éssers concrets però que va més enllà d’ells mateixos i entra a qüestionar obertament i sense fissures els conceptes de masculinitat, consentiment i agressió sexual. De fet, la posada en escena accentua la presència de l’espectador, que és interpel·lat en el procés teatral i foragitat de la posició de voyeur, amb una semi il·luminació de la platea que ens situa en una posició incòmoda (depenent de la consciència de cadascú...).

I és que Jauría és una proposta que no es mou en absolut en l’equidistància, sinó que hi ha un posicionament clar i obertament favorable a la víctima. Un posicionament que és fruit d’un temps i d’una onada social que ha fet modificar consciències i legislacions d’ençà del judici en qüestió.
En cap moment, però, la proposta ens presenta de forma maniquea a uns i altres personatges; és més, els 5 de La Manada són presentats com a joves mascles de tall típic i tòpic, molt propers a l’espectador, que fins i tot ens poden fer gràcia en certs moments. 5 joves mascles que no tenen la consciència d’haver delinquit ni d’haver violat perquè provenen d’una herència social que ha «normalitzat» certs comportaments envers la dona sense ni tan sols qüestionar-los. Els 5 joves mascles anaven de «festa», i l’agressió sexual cap a la víctima formava part d’aquesta «festa». El problema és que la víctima no ho vivia com una «festa». I aquí es trenca el consens.

gg031124001 (1).jpg

L’obra presenta i dissecciona l’argumentari dels 5 de La Manada i dels advocats encarregats de la seva defensa; un argumentari basat en mantenir un status quo del passat. Per contra, assistim al procés d’estupefacció, shock, dolor, incredulitat, patiment, teràpia i acceptació dels fets (per continuar vivint) de la víctima. Un procés que ens posa en escac i mat i que ens empeny a fer un salt endavant vers el concepte mateix de masculinitat, allò que considerem consentiment i, per oposició, el que acabem reconeixent com a agressió sexual i violació. Estem davant, per tant, d’un teatre de tall sociològic, amb un contingut ideològic innegable i, molt probablement, del tot necessari, a la manera del teatre Brechtià (res de nou a l’horitzó).

Una obra i una posada en escena que funciona com un rellotge, sense que decaigui ni un sol minut, amb una escenografia, il·luminació i vestuari que compleixen la missió de contextualitzar i no desviar l’atenció vers allò substancial que ens vol plantejar. Unes interpretacions impecables i una direcció escènica molt acurada que t’agafa de la mà i et condueix cap on vol que arribis. Altra qüestió és si tot el ventall de públic està preparat per arribar-hi...

Si més no, era un goig veure el Teatre Principal ple de gent molt jove, no gaire habitual en aquest indret, disposada a rebre l’estímul de despertar consciències que el llenguatge teatral ha tingut des dels seus orígens, tot oferint-nos un mirall de nosaltres mateixos i d’allò que ens envolta, ja sigui per veure’ns reflectits o reconeguts o per rebutjar allò que veiem, tot empenyent-nos a evolucionar i créixer com a éssers humans.