"Rodoreda viu per escriure i escriu per viure, en ella ficció i realitat es confonen"

Com és l'estil literari que cultiva Mercè Rodoreda?
Ella volia per damunt de tot escriure i escriure magníficament bé, i gràcies a l'escriptura deixar un vestigi en la història de Catalunya. Treballava per purificar el seu estil al màxim, per arribar a fer unes obres com les que ella volia treballar en literatura i que han acabat sent les obres de literatura catalana més universals. Ella estava obsessionada amb la idea de creació d'un estil pur, de la construcció d'una novel·la. Analitza, reflexiona i pensa sovint en aquest ofici de ser escriptora, tenia vertadera passió per l'escriptura. Rodoreda escriu poesia, novel·la, teatre, és una escriptora completíssima que controla tots els gèneres, no sols la narració

I com es relaciona amb totes les seves experiències vitals?
Tota la seva vida i les anècdotes vitals tenen moltíssima importància, com el cop que representa l'exili, no obligat però que la seva participació en els anys 30 en el periodisme la duu a comprendre que ha de marxar i marxa sola. L'experiència en la segona guerra mundial és important, ella viu a Europa i ha de fugir dels bombardejos nazis passant pena i misèria perquè a Paris es viu una època fosca, molt negra, ella ha de cosir per poder sobreviure. Després passarà a Ginebra, on té una certa estabilitat que li permetrà concentrar-se molt més en la seva faceta d'escriptora. Ella tenia una personalitat molt complexa, amb canvis d'humor molt extrems, i l'ajudava molt el sentiment de que passi el que passi tot s'ha de donar per ben viscut i arriba a un estat de serenor que és palpable en pròlegs i entrevistes. Va saber viure la vida apassionadament, fins i tot quan està fugint dels bombardejos nazis ella tot i que està morta de por, viu un estat d'excitació enorme perquè és conscient que està vivint un moment històric i que tot allò podrà ser matèria literària. L'etapa madura és molt interessant per veure el seu discurs perquè es pot resseguir molt bé a través de les entrevistes, llavors ens adonem d'un sentiment estoic i una idea que va predominant que és que tot el que ha viscut ha estat ben viscut, un conreu fins i tot de l'oblit com a arma de supervivència, la necessitat d'imposar-se l'oblit per poder resistir. Mercè Rodoreda és sempre molt recelosa de la seva intimitat, és esquerpa i no li agrada gaire concedir entrevistes, no té gairebé vida social.

El seu llibre es titula "Autorretrat", no traiciona una mica el fet que ella fos recelosa amb la seva vida privada?
D'una banda és cert, però el que nosaltres hem fet és recuperar la veu de Rodoreda. En el llibre "Autorretrat" no té evidentment la voluntat d'ella d'escriure unes memòries. De fet ella va iniciar unes memòries i sempre deia que les acabaria als 12 anys, que és l'edat en la que va perdre el seu avi matern. Fins llavors havia viscut la seva època més feliç, el món sense traumes, la seva infantesa sense problemes. Amb el seu avi havia tingut una relació esplèndida i havia après amb ell moltes coses, sobretot de Verdaguer. Llavors vam pensar, d'acord, no és un llibre que ella hagués concebut així, però no obstant ella ho va deixar per escrit i els seus escrits són realment com un autorretrat, una autorepresentació de la imatge que ella es volia construir de si mateixa.

En quin moment es contextualitzen les seves obres principals?
Les seves grans novel·les, com "La plaça del Diamant" o "Mirall trencat", les escriu a l'exili. A París i a Burdeus escriu sobretot poesia i pinta, també narrativa, especialment contes perquè no té gaire temps. A Ginebra les circumstàncies són diferents, viu en millors condicions. Allà està amb Armand Obiols, que va ser l'home de la seva vida i també el seu gran mestre i el seu lector més exigent perquè tenia una cultura literària i una capacitat d'anàlisi molt remarcable. Rodoreda viu per escriure i escriu per viure, és un cas claríssim en què la ficció i la realitat es fonen i confonen, la matèria viscuda acaba sent matèria novel·lada, passada evidentment pel sedàs de la ficció. Ella viu les seves novel·les com a realitats, parla amb els seus personatges, els busca pel carrer, veu la vida a través de la literatura, és una malalta de literatura.