"Encara avui conservo les ganes i l’empenta de quan vaig començar"

Per a la majoria de la gent les pedres són elements inerts i freds, però a vostè li rallen.He triat les pedres perquè a Menorca n'hi ha moltes. A més, amb el pas del temps les pedres passen de ser inexpressives a ser tot el contrari. El que perviu de les civilitzacions antigues són les pedres, la resta de material se perd.

Durant el rodatge d'un videoclip, al seu facebook vostè comentava: "Quantes pedres que ens conten coses". De veritat li conten coses?
Vaig fer la cançó "Pedres que rallen" pensant en la gran quantitat de passejos que he arribat a fer a les dues de la matinada pels carrerons de Ciutadella, llocs on s'amaguen històries, moltes d'elles perdudes en el temps.

És aquest un disc que mira cap enrere, idò?
És que ara mateix no fa massa ganes xerrar de coses actuals com la crisi. Tal vegada més que mirar enrere, aquest disc suposa una tornada als orígens. Primer, perquè la majoria de cançons d'aquest disc van ser sonades en directe abans d'enregistrar-se, i així funcionen els grups quan comencen, i així ho vaig fer jo als principis de Ja t'ho Diré i amb el disc "Moviments salvatges". Aquest disc també suposa una tornada als orígens perquè aquestes cançons s'han preparat per sonar en directe, sense floritures, tornant a l'essència de la cançó. A més, aquest és un disc concebut plenament a Menorca, en el qual el vocabulari i les maneres tornen a ser molt menorquins.

De fet, a una de les cançons del disc parla d'unes arrels que ara entén.
Moltes vegades no valoram el que tenim fins que en tenim mancança. Els menorquins tenim un estil de vida que, per jo, es resumeix en qualitat de vida. Aquestes són les meves arrels, les que ens fan ser singulars, les que ens fan entendre les preocupacions dels que vivim aquí...

El disc, a més, traspua una certa nostàlgia, records de la seva infantesa.
Jo ja no tinc vint anys, és evident. Avui passo pels carrers on jugava de petit, i en xerro a les cançons. No és nostàlgia, però sí que és cert que vivíem molt bé. No teníem play station, els pares deixaven el cotxe amb les portes obertes, els portals no es tancaven...

Qui torna als orígens amb aquest disc és un Cris Juanico diferent del que va començar. Si mira cap enrere, com veu aquell Cris?
Encara hi ha similituds entre els dos. L'empenta i les ganes continuen. Encara em dura aquella aventura i ganes de quan vam decidir partir cap a Girona. De fet, segueixo tenint aventures, me la jugo de tant en tant, perquè és inevitable si vols seguir tenint ressò i estar viu al món de la música. També hi ha diferències, és evident. Ja m'agradaria tenir vint anys!

Però ningú no li treu tot el que ja ha recorregut, i vostè parla del món musical com una carrera de fons.
Així m'ho he plantejat sempre. Les metes s'han de fixar, però el més important és el camí, i és açò el que ens fa millors i ens permet contar anècdotes després als fills.

Llegia que algú havia dit que les cançons d'aquest disc no es podien catalogar dins cap estil en concret. És així?
Jo el definiria com sempre, eclèctic. Mai he pretès fer un disc amb un estil determinat. Aquest "Pedres que rallen" probablement és pop-rock, però també té un so bastant cru, amb aires de new-age en alguns moments, de rock més punkie en altres cançons, també hi ha funkie... Sempre he intentat que hi hagi varietat en els discs, intentant que el fil conductor sigui una veu i una sonoritat global. Però no és rar en un disc meu trobar aquesta diversitat. És el que cerc.

Aquesta música més crua de la que parla, i que esmentava abans en dir que s'eviten floritures, ens permetria xerrar d'un disc més visceral, més sortit de dins?
Sí, podria ser. De totes maneres, hi ha lletres més reflexives, explicant històries d'altres. Jo faig música en grup, ho vull destacar, perquè fer música sol ha de ser molt avorrit. La música l'entenc com la interacció entre diverses persones, i a dalt l'escenari amb el públic. Amb els Mags de Binigall vam plantejar un disc que no fos fastuós, adequat als elements que teníem. Pel que fa a les lletres, al meu primer disc en solitari totes les coses em passaven a mi. Ara, algunes històries em suceeixen a mi, però altres no. Sorgeixen de coses llegides als diaris, als llibres, veient una pel·lícula, escoltant una paraula...

La inspiració arriba de les fonts més inesperades...
I aquesta és la grandesa. A més, per mi la màgia de les cançons és que cadascú en faci la seva pròpia interpretació, i se la recrei en la seva imaginació tal com vulgui.

Les pedres que rallen en el seu disc conten històries que entren bé per l'oïda. En canvi, segurament hi ha pedres que millor que no parlin, tal i com està el món avui dia.
Sí, i és trist tot el que està passant. De fet, moltes de les coses que veiem són decepcionants.

Per sort, sempre ens quedarà la música.
Per sort, sí. És cert que hi ha mancances, però ens adaptam als temps que ens toquen viure. I de tant en tant, va bé tenir uns minuts i unes hores de lucidesa, i la música ens la pot proporcionar, sigui amb un disc, o amb un concert. O amb "Els Pirates", per exemple.

"Els Pirates", un muntatge que ha sorprès a molts menorquins.
A noltros els primers. Sabíem que era un muntatge important, amb moltíssima feina darrera per part de tots i de tot tipus, d'actors, de muntatge musical, escenografia, vestuari... Noltros pensàvem que aniria bé, però no podíem pensar que tant. I una cosa molt important és que hem format un equip de feina molt interessant, molt compacte i amb molt bon rollo. I açò no sempre passa, i més amb tanta gent implicada. És una experiència molt bona, perquè encara continua. I encara avui hi ha gent que ens felicita pel bon funcionament del muntatge.