"Quan rasques veus que després de l’assalt turc no hi va haver èpica"

La novel·la enganxa des del principi i la història creix a bon ritme. T'imagines que la podries veure en una pantalla de cine. I tindria èxit. Els herois, del dia i de la nit, estan ben definits. No hi sobren gaires paraules, que és possiblement el millor comentari que es pot fer d'una obra literària. S'entendrà a qualsevol lloc del món, però a Menorca la llegirem amb uns altres ulls, perquè el marc de la novel·la és real, històric, gairebé tots els personatges s'inspiren en gent que va viure a Ciutadella el segle XVI, i a més descriu uns fets que hem convertit en mite, que és quan la història es transforma en sentiment.

L'autor argumenta que "la literatura no explica la realitat, sinó que és una representació. És ficció. Si bé el que es diu és important, ho és més com es diu. Al final, en una novel·la interessa més que agradi que si els fets van succeir o no.

El segle XVI local és apassionant. L'assalt turc que coneixem com Sa Desgràcia, els esclaus menorquins a Constantinoble...
Em vaig trobar més a gust amb el segle XVIII amb "Els Nikkolaidis", perquè des del meu punt de vista té més riquesa intel·lectual. Tornar enrere, al XVI era arriscat, però el fet històric tenia tanta força que estava convençut que mereixeria una novel·la sobre un tema que té estudis molt profunds, com el darrer de Florenci Sastre i Miquel Àngel Casasnovas. Hem fet grans èpiques del que va passar el 1558, però a mi em va començar a interessar el que va succeir després, quan es va refent la ciutat. Quan un rasca veu que no tot és tan èpic, ni tan mític, ni tan extraordinari, fins i tot des del punt de vista moral.

Els herois de la nit són els de l'obscuritat?
Vull explicar que els herois que queden a l'Illa o poden tornar perquè tenen diners i sort, es dediquen per una banda a mitificar els fets anteriors i per l'altra creen una gran oligarquia que mereix bastanta crítica des del punt de vista humà. Tot açò me va semblar que era un brou prou interessant per escriure una novel·la.

El fil conductor és un personatge, Arnau Vidal, que s'inspira en una persona que va existir, Joan Seguí, i que viu una història increïble.
Joan Seguí és qui m'inspira i és prou conegut amb documents que recuperen Florenci Sastre o Josep Pallicer i que fins i tot té un vocabulari turquesco-menorquí. És qui sofreix en la seva persona les conseqüències d'aquells herois de la nit. És qui 20 anys després de l'assalt retroba el seu germà a Constantinoble i es produeix el xoc perquè aquell no vol tornar a Menorca, i és qui també vol redimir Helena Martorell, de bona família i esclava dels turcs.

Els altres protagonistes són els que es van aprofitar després de Sa Desgràcia i a través de la Inquisició, per fer-se més rics i que no van mostrar interès per recuperar els esclaus menorquins.
En el fons, el protagonista de la novel·la és una societat que es tanca en ella mateixa i es blinda fins que alguns aconsegueixen apoderar-se de tots els béns dels que no han tornat.
El paper de la Inquisició és fonamental.

Tal com es va configurar, en torn seu es forma una camarilla de persones que estaven al marge de la jurisdicció, perquè els delictes civils passaven al Tribunal de la Suprema. El paborde Martí durant un temps té el seu germà com a fiscal de la Inquisició, i sabem que a finals del segle XVII la fortuna més gran de Menorca és del fill d'Onofre Martí, aquest germà del paborde. La Inquisició va servir per preservar grans fortunes i no només la fe.

Creu que ha interessat poc descobrir què va passar després de Sa Desgràcia?
Hi ha historiadors que ho han investigat i ho han explicat molt bé. Jo m'he basat en els seus treballs per documentar-me. Però clar, els llibres d'història no arriben a tothom i no arriben a tenir la transcendència que tal vegada convindria. Per exemple, després de Sa Desgràcia, durant 40 anys aquells que es volien aprofitar del patrimoni dels presoners van evitar complir les ordres de Felip II i del Governador fins que es va acceptar que bastava una declaració jurada per consolidar la gran usurpació. I això és un fet històric. Per aquest motiu la Inquisició li va fer la vida impossible a Joan Seguí, Arnau Vidal a la novel·la. Hi ha documents a la meva obra que són autèntics.

La seva novel·la qüestiona els fets, la commemoració, el mite, del 9 de juliol a Ciutadella?
No ho vol qüestionar. Del 9 de juliol sabem el que diu l'Acta de Constantinoble, que eren 70 a la resistència i 13.000 turcs a l'assalt. Me costa creure que 13.000 geníssers estessin 9 dies per conquerir la ciutat defensada per 70 soldats. Però no m'importa aquest fet. El que sí importa són les gerres de diners que no es recuperen. Al costat dels que sofreixen, que surten a la novel·la, i que acaben esclaus, després hi ha moltes ombres.

Com s'entendrà la novel·la per part del lector local, acostumat a reviure cada any l'heroisme de la defensa de la ciutat?
No ho sé. Ja vaig explicar el mateix en un conte que fa dos anys va guanyar el premi del 9 de Juliol, on surt amb noms i llinatges la història de Joan Seguí. Jo crec que la gent s'ha de prendre la novel·la amb maduresa i tenint en compte que és ficció.

És ficció, però basada, com se sol dir, en fets reals. Una cosa que dol especialment de l'argument per un que ha crescut en el respecte al mite és la manca d'interès dels que van quedar per recuperar els esclaus menorquins. I que ho feien per poder-se apropiar d'uns béns que no els pertanyien.
Ara s'està estudiant bé una nova documentació. Els hereus del paborde Martí és la família Olivar, que disposa de papers que ara es podran estudiar. Els geníssers no venien a matar, sinó a fer esclaus. Era el seu negoci. Estic convençut que entre els que van quedar n'hi va haver que van pagar per fer-ho. A Toulon ja va passar així. I després hi ha la gent que es va rescatar. El que està ben documentat és que el paborde Martí, amb tot, va recuperar només 80 persones.

Fins i tot desobeïen les ordres del totpoderós Rei Felip II?
Te n'adones que 20 anys després ja no hi havia interès pel rescat. Que si una s'havia fet mora, que si... La Inquisició a Menorca hi va tenir molt a veure, tot i que el document de l'arquebisbe de Toledo per afavorir el rescat, perdonant els esclaus procedents de Constantinoble, que surt a la novel·la, és autèntic.

La seva obra ajudarà a veure Sa Desgràcia d'una altra manera?
Moltes vegades som poc crítics amb nosaltres mateixos. Tots tenim dret a tenir els nostres mites, però ha de ser bo reflexionar per veure tal vegada que som com tothom, sants i pecadors a la vegada, en una societat complexa.

Pot ser un motiu per promoure el revisionisme històric dels fets del 9 de juliol.
Jo no vull fer revisió de res. Si no haguera fet un llibre d'història que correspon a altres, que ho estan fent molt bé.

A la novel·la compara dos mons, dues civilitzacions, la cristiana de Felip II i la musulmana de Solimà. A l'obra sembla que li agrada més la societat turca?
Els dos mons eren bàrbars, cruels, feien guerra i esclaus. No és que la societat turca m'agradi més o menys, però era més tolerant que l'espanyola de la Inquisició. Allà, els genovesos i els cristians hi podien viure, no podien tocar campanes però tenien la seva església on deien missa, hi havia jueus. Tot açò estava tolerat. Era possible a Espanya? Aquí s'expulsava els jueus i es condemnava els cristians que es deia que havien comès una heretgia. Dins aquest món de crueltat la societat turca del XVI era més tolerant, cosa que es veu per exemple en els colors del món turc comparats amb el negre de la Cort d'un Felip II ofegat pels seus propis complexos.

Quin personatge de la seva obra l'ha seduït especialment?
El secretari del paborde. He gaudit creant-lo, perquè és un personatge intel·ligent, amb un grau de cinisme, al servei del poder, capaç de dir blanc al que és negre i justificar-ho.
Un dels fets argumentals de l'obra és la corrupció, que veig que no ha perdut actualitat d'ençà el segle XVI.

L'home és corruptible, també a la societat turca. Llegint llibres de Pamuk ho he vist. Aquí, el fet és que en aquella època es van aprofitar per apropiar-se dels béns i això era corrupció, amb arguments legals i religiosos.