David Arquimbau - Lorena Arquimbau

TW
0

Autofitxa
Sóc David Arquimbau, tenc 47 anys i sóc de Barcelona. Fill de mare maonesa, vaig tornar a Menorca fa 12 anys. Visc amb n'Anna, la meva parella. Tenim una filla de sis anys, Lorena. Vaig arribar fugint de la Barcelona postolímpica. De petit col·leccionava les fotografies que m'agradaven que sortien als diaris i les revistes, i quan vaig poder em vaig comprar la meva primera càmera.

Com és ser fotògraf a Menorca?
Aquí potser és massa fàcil caure en els tòpics. Per això, crec que el repte és sortir-ne, de les platges, l'aigua blava, la paret seca, les sortides i postes de sol. Per a mi es tracta de fugir de tot això i cercar espais en els quals pugui expressar el que duc a dins.

I què cerca exactament?
Parlar del que veig, i no tot el que veig m'agrada. I el que m'agrada és un tòpic. Per tant, és complicat.

Fotodenúncia?
Més bé foto reivindicativa, documentalisme, periodisme local. A Menorca hi ha molts motius, com la quantitat d'edificacions que hi ha abandonades mentre que se n'estan fent de noves.

Com s'introdueix al món de la fotografia?
Tindria una vintena d'anys quan vaig tenir l'oportunitat de treballar amb un fotògraf de publicitat i moda, d'assistent, que és com es començava abans, quan no hi havia escoles. Vaig aprendre la fotografia química, que era un altre concepte diferent del de la fotografia actual.

Fotografia química o digital?
Jo crec que la digital encara no ha aconseguit la màgia, aquella cosa, aquell punt que té la química. Evidentment, la digital ha vulgaritzat la fotografia, qualsevol és fotògraf, qualsevol és capaç de fer un blog i penjar fotos. I ha complicat la vida als fotògrafs professionals. Qualsevol persona amb qualsevol càmera pot ser fotògraf. I els mitjans, internet, trepitgen la feina del professional i de passió. Però també penso que als fotògrafs de premsa els ha solucionat molts problemes, els ha facilitat la feina, amb imatges d'ara per ara. Els corresponsals de guerra a països amb poques possibilitats tenen grans avantatges amb la digital.

Rapidesa front a màgia?
Exacte, es pot resumir així.

Enyora veure com surt la imatge dins la cubeta, al laboratori?
Jo sí, les meves camises no, perquè ja no hi ha taques. Sí que s'enyora, aquella olor d'àcid acètic als dits, el saber que tens un rodet amb 36 fotos i que d'allà n'has de treure bon material. Ara se't queda aferrat el dit al disparador i pots arribar a casa amb 600 fotos.
Abans era impensable, tant per l'economia com per la feina que suposava revelar tot allò. Abans t'ho pensaves molt abans de fer una foto.

Això fa la fotografia més vulgar?
Evidentment. La diferència entre un professional i un afeccionat és que el primer ha de fer una bona foto quan se li demana, i l'altre treu una bona foto de tant en tant.

Photoshop sí o no?
No en renego. Man Ray feia virgueries al laboratori. Photoshop facilita les coses, però com millor sigui la foto menys l'hauràs de tocar després.