Entre el cel i la terra amb Santiago per destí

Pel Camí hom hi troba gent dels més diversos indrets d'arreu del món, gent de totes les edats i condicions socials que, per diferents motius, redueix la seva existència a seguir les indicacions d'una fletxa groga, sense més pertinences que les que és capaç de traginar a l'esquena, sense més objectiu que viure l'experiència i poder arribar al proper lloc. Camí de camins, molt llarg, de propietats terapèutiques, que es recorre exterior i interiorment.
Són múltiples les sensacions que es viuen a la vora d'una via que comença baixant a una vall, entre boscos i terres de pastura, segueix al mig d'extensions de blat, i es capbussa entre les línies perfectes i infinites de parres, als camps de raïm. Continua a la vora d'extensos camps de cereals on es manifesten tots els colors del verd o del marró, segons l'estació, sota un cel blau, gris, plujós o esquinxat de blanc.

El traçat segueix per inacabables planures monòtones, s'enfila per la comarca maragata, de terres fosques, pobres, estèrils, per tornar a pujar un terreny verd i fèrtil. Creua una dura serralada per entrar a territori gallec. De bell nou, travessa boscos, puja i baixa cims entre una vegetació exuberant, fins arribar a la històrica ciutat de l'Apòstol Santiago, i acaba a la plaça de l'Obradoiro, on s'alça imponent la Catedral. Setmanes senceres de caminar o pedalar.

Per al pelegrí illenc, acostumat a veure sempre el final del territori, en forma de paret seca o de mar, és impressionant transitar les immenses extensions, on la vista es cansa de mirar, sense trobar més final que l'horitzó.

El Camí de Santiago creua pobles de tot tipus, grans, petits, poblats o quasi bé deshabitats on llur vida és la que li donen els pelegrins al seu pas. Pobles de cases fetes de fusta i adob que es confonen amb el paisatge. Gent gran, carrers buits, construccions ruïnoses. També travessa grans ciutats, Pamplona, Logronyo, Burgos, Lleó, amb tot el que la urbs depara al vianant, enrenou, museus, muralles, temples, comerç.

En el transcurs del viatge hom troba aigua que corre; rierols, torrents, rius, ponts de tot tipus, mides i època. Infinitat d'espècies vegetals, flors, arbres i ocells, camps de conreu i de pastura. Mentre els peus trepitgen pedres, terra i asfalt, el viatger descobreix castells, moltes creus, convents, ermites i cementiris. Art romànic, gòtic, barroc... I no hi manquen les empremtes del progrés, polígons industrials, macrourbanitzacions, ciutats d'oci, autopistes, parcs eòlics, vies de tren...

La lenta travessia, entre el cel i la terra, és especial i plena de vivències personals quasi bé indescriptibles. Allotjar-se a un monestir, compartir l'oració de vespres, poder escoltar monjos cantant gregorià. Marxar sota la neu o baix el sol sufocant del migdia, submergir-se en un món de quietud i llibertat. Veure néixer el matí, contemplar la lluna plena, sentir la intensitat del fred al cos, la pluja a la cara, el vent, el dolor físic, muscular o de les ferides que el trajecte va deixant. Interpretar un territori ple d'històries de reis i herois, llegendes i literatura.

Arribar exhaust a un alberg, després d'hores de caminar, i ser acollidorament rebut pels anomenats hospitalers. Compartir trànsit, alegries i penes, llepasses, bugada o sopar, amb gent de la terra o forasters, amb caminants o ciclistes. Pelegrins.

La ruta de Santiago és com un petit univers on conviuen cultures diverses, sense prejudicis ni estigmes, un microcosmos que, en el seu hàbitat, iguala els vianants. És curiós que al segle XXI, l'era d'internet, dels correus electrònics i les xarxes socials, on les relacions són cada cop més virtuals, el que destaquen els viatgers amb més satisfacció són les relacions humanes viscudes en la proximitat.

Durant tot el trajecte es fa present que es trepitja una senda cristiana, de sacrifici, d'esperança, de fe, un camí redemptor, de recerca i perdó.
Recórrer el Camí de Santiago és una cruixidora i molt enriquidora experiència que no deixa indiferent ningú.

Al Camí queda la petjada dels que l'han recorregut, però, als que l'han recorregut, els queda l'empremta del Camí.

Joan Mercadal-Isabel Marquès
52 anys

• Hem fet el Camí dues vegades. El 2004 amb una pelegrinació de joves, anàvem de cuiner i ajudant de ruta. Vam fer des de Sàrria fins al final. El 2009 vam recórrer el camí anglès des de Ferrol, on desembarcaven els pelegrins anglesos. Les dues vegades era la setmana després de Pasqua.• La primera experiència vam "tastar" el que podia ser la ruta. Cinc anys després hi vam tornar amb en Carlos Mercadal i n'Àgueda Orfila.

• Els paisatges de Galícia ens cridaren l'atenció. Els boscos d'arbres, tan alts i rectes. Al segon viatge, passant vora el mar, ens sorprenien les marees, les barques encallades, les mariscadores a peu dins el fang... El millor del viatge és, quasi sempre, la gent que trobes. Els veïns dels poblets, que tenen temps per parlar amb tu.

• Possiblement el millor és el conjunt. Si les lesions et permeten anar bé, l'experiència de l'esforç personal compartit és molt intensa. Ningú pot caminar per tu, però et poden ajudar a portar el teu pes. És una experiència de renúncia perquè amb la motxilla a l'esquena entens que moltes coses que pensem imprescindibles, realment no ho són gens.

• Anècdota? Fent el Camí Anglès, vam allargar el matí, pensant dinar a un poblet determinat. El poblet eren quatre cases , però hi havia un bar. Eren devers la una i mitja i havíem berenat lleugeret a les vuit del matí. Arribàrem al bar i, quan surt la mestressa ens diu "o panadeiro no ha venido". Ens va deixar amb una cara de pam, sense alternatives de menjar. Seguint la ruta per arribar al següent poblet, a uns set quilòmetres, mentre apuràvem les darreres galetes, es posa a ploure a bots i barrals. Una jornada rodona, pensàvem. El més curiós és que ens ho preníem tot amb humor. En condicions normals, a Menorca, hauríem esclatat en improperis.

Fernando Moya Cardona
40 anys.

• Vaig creuar el camí francès des de Roncesvalles el mes de juny de 2005. L'agost de 2006 vaig travessar l'anomenat Vía de la Plata, des de Mérida fins a Santiago.
• Els vaig recórrer en bicicleta. La primera vegada amb un amic i la segona vam començar quatre amics i vam acabar només tres.
• Escollí Santiago per viure una experiència nova, diferent, un poc com a repte esportiu, personal, ja que mai havia pedalat tants quilòmetres. També per conèixer la història del Camí i llocs on no havia estat mai.
• Me va agradar tot, destacant la convivència amb els meus companys i amb la resta de gent que vam anar trobant. També amb els responsables dels albergs on ens vam allotjar.
• Anècdota? N'hi ha moltes, però sempre recordaré l'amistat que vam fer amb uns italians que trobàrem pel camí. Un d'ells tenia 70 anys i duia un marcapassos. Fer el Camí en aquelles condicions ho vaig trobar un fet impressionant.

Àngels Capó Nieves
46 anys

• Vaig començar el Camí el juny de 2007 per arribar a Santiago el maig de 2010.
• Tenia una amiga que l'estava fent i em vaig incorporar a La Rio­ja. Vam fer el recorregut a peu i per etapes. Sempre hem viatjat el juny o setembre, de vegades hem estat dues, i d'altres tres.
No sé prou bé per què em vaig apuntar a fer el Camí. No tenia cap objectiu en aquell moment. M'agrada caminar, les experiències noves, estava en un moment de transició a nivell personal i era una manera de "desconnectar".
• El que més em va agradar va ser el paisatge, estar concentrada en el camí i no pensar en res més.Trobar tot tipus d'inclemències meteorològiques que feien més autèntica la travessia. També la preparació prèvia que em portava a caminar i recórrer diversos camins de Menorca.
• De l'experiència destacaria la convivència entre nosaltres, les amigues, amb la gent que vam conèixer pel camí i als albergs.
• Anècdota? El retorn a Menorca. Culpa d'un núvol volcànic vam tornar de Santiago amb autobús. Un viatge de 16 hores. A l'aeroport m'havien entrevistat i vaig sortir per la televisió convertint-me, per un dia, en el punt de mira entre els meus coneguts.

Agustín Gómez Blanco
59 anys.

• Vaig fer el Camí la primavera de 2010, començant el recorregut dia 9 de maig a Roncesvalles (Navarra) acabant el 21 de juny a Finisterre (La Coruña).
• El vaig recórrer a peu i per plaer. Des de Roncesvalles fins a Ponferrada (Lleó) en companyia de la meva esposa, la resta, el vaig fer sol.
• Em va agradar tot: la gent, els diferents paratges i climes, la història, els monuments (en especial el romànic), etcètera...
• És una experiència recomanable per la satisfacció íntima que te produeix.
• Anècdota: a un poble de Palencia, Villalcázar de Sirga, hi ha una impressionant església romànica, templera. Quan hi vam arribar estava tancada, era un dia festiu al poble però, un moment donat, vam veure una porta oberta. Era el capellà que havia vingut un moment. La meva dona i jo vam entrar i començàrem a recórrer l'interior. De sobte, vam sentir uns càntics formosos i ens va estranyar que hi hagués música ja que l'església estava tancada. Vam mirar al nostre voltant per descobrir que una dona, pelegrina, polonesa, creient, estava agenollada davant l'altar, cantant de manera molt dolça. Quan ens va veure va voler callar però li vam demanar que seguís. Mentre, dues persones que havien entrat després, van activar la il·luminació de l'impressionant retaule gòtic de l'altar major. El moment fou màgic.

Joan Gener Anglada
68 anys

• He fet el Camí dues vegades. La primera el 2004, des de Saint Jean- Pied de Port (França), era abril. La segona el vaig fer el 2007 començant a Sevilla (Ruta de la Plata). També el mes d'abril.
•Ho havia decidit anys abans de partir, després de llegir tot el que vaig poder sobre la ruta. Ambdues vegades l'he fet a peu i tot sol.
•Me va agradar tot, paisatge, història i gent.
• Del que vaig viure destacaria la gent i els llocs per on vaig passar. Anant a peu es coneix molt de prop tot el que t'envolta.
• Anècdota: escolliré la de sis amics que van començar a fer el Camí junts i, pocs dies després, es van separar, seguint cadascú pel seu cantó. Fins i tot, alguns d'ells van abandonar la ruta. Açò em va acabar de convèncer que anar tot sol és la millor manera de no discutir amb ningú.